A través de la seva estructura narrativa, alguns dels seus detalls argumentals i el seu intent de ser alhora sàtira social i cine de terror, la primera pel·lícula dirigida per l’actriu Zoë Kravitz posa en evidència fins a quin punt es vol assemblar a Déjame salir (2017), l’obra mestra de Jordan Peele. A través de bona part de totes les altres coses, deixa en evidència com de lluny està d’aconseguir-ho. La seva protagonista és una noia que recala junt amb la seva amiga a l’illa privada d’un magnat, un lloc on les reserves de xampany i drogues són inesgotables i els telèfons no estan permesos. Es recrea fins a tal punt en imatges d’hedonisme que arriba a generar tedi, especialment perquè l’espectador sap que aquella façana paradisíaca amaga una cosa tèrbola.