"Marc, ¿per què tant de dolor i patiment?"

Tornaven d’un gran premi llunyà. Només els faltava el vol BCN-MAD per arribar a casa. Era la cafeteria del Pont Aeri del Prat. El Marc es va aixecar de la taula i va demanar al José Luis si volia alguna cosa. "Un suc i un cafè". El Marc se’n va anar a buscar-ho i va tornar amb un cafè amb llet i una pasta per a ell. Es va asseure, va acostar les seves coses al José Luis, el va mirar als ulls, com molt poques vegades l’havia mirat fins aleshores al llarg de gairebé els 10 anys que fa que estan junts, i li va dir: "Ho deixo, José, ho deixo, és insuportable". El José Luis no sabia on posar-se i mira que les ha viscut tremendes amb el vuit vegades campió del món. "Espera, espera, donem-hi dues voltes més, dues", va aconseguir comentar-li. Aquella nit, José Luis Martínez, assistent de Marc Márquez durant els últims 10 anys, la persona que més sap d’ell, de la seva vida, de les seves coses, de la seva personalitat, del seu tarannà, de la seva carrera, de com és, com viu, com s’entrena, com corre, amb prou feines va dormir. "I amb raó. Això va passar molt abans, molt, que decidís anar-se a operar, de nou, a la clínica Mayo, als Estats Units. Seguíem (aquest húmer és mig del José Luis) amb l’os danyat, gairebé irrecuperable. I no només això, havia aparegut, de nou, la maleïda diplopia. Tornava a veure-hi doble". Quan el José Luis va tancar el llum de la seva tauleta de nit, va pensar "¡què carai!, té raó, quina necessitat té de patir tant". Però l’endemà van tornar a veure’s per entrenar-se, per practicar motocròs i va semblar que al Marc se li havia anat la idea de retirar-se. "Es va entrenar com un bèstia, al màxim. La veritat és que el Marc no fa res, res, a mitges". Entrenar-se al màxim amb el José Luis practicant motocròs no és poca cosa, cal ser dur, ja que el José Luis ha sigut campió d’Espanya d’aquesta especialitat. Curiosament, va ser quan va decidir retirar-se quan el Marc li va proposar ser el seu assistent. Des d’aleshores fins avui. "Beneïda decisió, la d’anar-me’n amb ell". El José Luis és molt més que un assistent (i amic). El José Luis ho és tot per al Marc. "Hi ha qui diu que és el meu àngel de la guarda. I ara, i ara", m’explica el Marc. "Hi ha qui explica que és la meva mà dreta, i ara. El José és molt més que tot això. El José és el meu matalàs, la meva xarxa, el que sempre hi és quan caic. Quan caic, sempre caic tou, perquè ell és allà, gronxant-me amb els seus braços. Quan pateixo, ell és allà. Hi és sempre. I el més gran del José és que, quan tot va bé, no se li nota perquè ell creu que, en aquells moments, no el necessito. I sí, sí que el necessito. El necessito sempre". "És bonic que diguin això de tu, però el cas és que tot és al revés de com ho explica el Marc: és ell qui és la meva xarxa, el meu matalàs", assenyala el José Luis, que ha viscut amb el campioníssim els seus quatre últims i agònics anys. "Sé que per a molts, els millors moments del Marc han sigut aquests vuit títols, aquestes 85 victòries, els 144 podis, les 93 poles, marcar estil, crear una època... D’acord, sí, això està molt bé, però, per mi, la seva gesta més important, el seu èxit més gran, pel que sento admiració, és haver superat quatre anys de calvari, de sacrificis, d’operacions, de rehabilitacions, aquest tornar a començar que ningú ha intentat abans amb tant afany". "La meva admiració pel Marc ha augmentat fins a límits insospitats", continua explicant el José Luis. "El Marc no ha tornat, perquè mai se’n va anar. No sé si torna a ser el d’abans. Sí que sé que està en pau amb si mateix, relaxat, havent complert allò que es va proposar: tornar a ser competitiu". Quan li preguntes quina ha sigut la seva contribució a aquest miracle, et mira, com el va mirar aquella tarda el Marc al Pont Aeri, i et diu: "Ser-hi. Ser allà. Ser al seu costat. Que et vegi. Acompanyar. Formar part de la seva vida, ser solidari amb el seu esforç i sacrifici. Només amb la mirada sabem que ens tenim l’un a l’altre. Mai hem necessitat parlar". Això sí, hi ha una última confessió. El José Luis també vol saber què va moure Marc Márquez a no llançar mai, mai, la tovallola. "No me n’aniré d’aquest món sense saber-ne el perquè. Un dia, no sé quan, ni on, m’asseuré davant seu i li preguntaré: Marc, explica’m, ¿per què tant de dolor, patiment i sacrifici?". El José Luis ho sap: per passió, per les motos, per fer disfrutar els altres.

El més llegit