Viatge a Pompeia en 10 objectes

Un home amb cent monedes de plata i bronze, dues noies joves i una dona amb arracades i una bossa. A l’interior, culleres, un mirall i una estatueta d’ambre, les úniques pertinences que portava a sobre mentre el petit grup intentava fugir a punta de dia d’una Pompeia apocalíptica, gairebé enterrada després de 24 hores de pluja de milions de tones de cendres, lapil·li i material volcànic escopit pel Vesubi en la devastadora erupció de l’any 79. El 1863, es van trobar les seves restes i l’arqueòleg Giuseppe Fiorelli va introduir guix en el buit on els van trobar i els calcs dels cossos de les quatre víctimes van horroritzar el món: van renéixer com a estàtues revelant l’agonia dels últims instants abans de morir, el patiment als seus rostres i les extremitats retorçades pel dolor. Coses com les que aquella dona portava a sobre, o com un pa cremat encara a l’interior d’un forn, un orinal o el relleu eròtic d’un bordell són les que alimenten les més de 600 amenes pàgines de Pompeya. Una ciudad romana en 100 objetos (Crítica). El seu autor, el doctor en Arqueologia Romana per la Universitat de Leicester Rubén Montoya, contextualitza les troballes, sepultades sota les cendres del volcà i moltes avui als museus napolitans, i a través d’aquestes construeix el fresc de la vida i la mort dels seus habitants, dels quals s’han rescatat més d’un miler de cossos de morts aquell dia. Els últims aquest mateix dilluns, un home i una dona, atrapats en una habitació amb joies i monedes que s’emportaven en la seva fugida. Destaquem 10 dels objectes que van habitar aquella ciutat viva. Després d’anys investigant entre les ruïnes de Pompeia, Montoya inicia el recorregut de breus i divulgatius capítols amb una peça simbòlica: l’anell amb el cap de Silè que sempre portava Carles III, monarca napolità durant 25 anys i conegut com el rei arqueòleg per haver impulsat i finançat les excavacions que traurien Pompeia i la veïna Herculà a la llum. El va trobar ell mateix entre les restes i el va entregar al museu que ell mateix havia creat abans de marxar després d’heretar el tron d’Espanya, com a "símbol del respecte per un patrimoni que no li pertanyia". "Voteu Trebi, home bo, com a regidor". Així es venia un candidat en un dels anuncis electorals, els programmata, que en forma de grafits empaperaven les parets de les façanes dels edificis. Se’n conserven molts, al voltant d’un centenar repartit per la ciutat que revela un insistent Gneu Helvi Sabí, o el que mostrava el suport sense pudor a un net: "Tèdia Segona, la seva àvia, demana i sol·licita que voteu Luci Popidi Segon com a regidor". No hi havia partits, les eleccions se celebraven cada any i hi podien votar només els homes lliures (uns 4.000). Els anuncis antics es cobrien amb calç blanca, sobre la qual es reescrivien els nous. Orinals, una banyera (molt pocs en podien gaudir a casa seva), almenys 262 latrines i un sistema de desaigües i conductes subterranis similars a clavegueres per a les aigües residuals. L’aigua arribava per un aqüeducte a vuit poblacions de la zona, tot i que les canonades després eren de plom (avui se saben nocives per a la salut). Hi havia pous, fonts, termes i latrines d’ús públic, ja que no tothom es podia permetre pagar una taxa a canvi de tenir accés exclusiu a l’aigua corrent a la seva mansió, com el propietari de la Casa de la Font Petita, que la va utilitzar per "crear un ambient idíl·lic i recollit al seu jardí posterior" . Una pintura del Bar de Salvi, en una transitada i cèntrica cantonada, mostra quatre escenes, una d’una parella besant-se, una altra d’homes bevent i dos jugant a daus. Eren les activitats habituals en aquests establiments on se socialitzava, molt populars a Pompeia, tot i que a la resta de l’imperi no tenien bona reputació i s’associaven a llocs on "esclaus, lladres i altres males companyies compartien un espai atapeït i s’emborratxaven", cita Montoya a Juvenal en els seus Saturae. A més de tavernes, hi havia locals on es podia menjar o comprar menjar ràpid, els thermopolia, amb un taulell d’obra, una habitació amb un jaç perquè l’amo descansés i altres habitacions, algunes presumiblement per oferir serveis sexuals. Als afores de Pompeia es van trobar els cossos de dues dones, dues joves i una nena que s’havien refugiat sense èxit en una fonda. Una de les dones, d’uns 30 anys, portava monedes i lluïa, entre altres joies, un braçalet d’or en forma de serp enroscada. A l’interior es llegeix: "Del senyor per a la seva esclava". Explica Montoya que pot interpretar-se com el regal d’un dominus a la seva esclava però també com que ella era prostituta. La peça porta l’arqueòleg a parlar de com d’"invisibles" i omnipresents eren els esclaus, "un motor fonamental de l’economia romana". Altres cossos revelen històries més cruels: el d’un esclau encadenat en una estança semisubterrània, deixat sense possibilitat de fugir, i un altre de lliure, però encara amb pesades cadenes als turmells. A diferència de a Roma, on hi havia reticències a tot el que recordés la terra dels faraons, a Pompeia era molt popular i eren molts els devots del culte a la deessa egípcia Isis, que una escultura mostra ricament vestida i enjoiada, amb un sistrum, antic instrument musical. El seu temple es va trobar conservat en perfecte estat, amb boniques pintures, estàtues i inscripcions. El més sorprenent és que l’edifici, que havia quedat en ruïnes en el gran terratrèmol de l’any 62/63, s’havia reconstruït gràcies a un benefactor de només sis anys, Numeri Popidi Cels. Una inscripció revela com, gràcies al capital privat del seu pare va finançar les obres i, "a causa de la seva generositat", va ser admès a l’escola dels decurions sense pagar cap quota. Un casc de gladiador de bronze amb un aplic que representa Hèrcules obre la porta als espectacles a l’amfiteatre (construït en pedra el 70 aC), "autèntics fenòmens de masses". Unes pintures d’un visitant donen fe d’una prometedora promesa de l’arena, Marc Atili, que s’estrena com a gladiador davant Hilari, que perd malgrat que porta 14 combats a l’esquena, i que també guanya l’experimentat Fèlix. Els dos derrotats, malgrat la imatgeria popular del polze cap avall, són perdonats i no acaben morts. "Era més rendible mantenir en forma perdedors amb experiència que entrenar des de zero noves promeses", assenyala Montoya. Hi havia almenys 33 fleques a Pompeia. Quan els arqueòlegs van descobrir el 1846 la de Modest van obrir la porta metàl·lica d’un dels seus forns. A l’interior, 81 pans rodons carbonitzats, abandonats en plena cocció, prova de com l’erupció va sorprendre els forners, en general esclaus, perquè es tractava d’una feina laboriosa en què amb prou feines descansaven i que implicava moldre el gra amb tracció animal i pedres de molí per obtenir la farina, fer la massa i enfornar-la i vendre-la. Si algun particular portava la seva pròpia massa a enfornar, li posava un segell distintiu per identificar-lo. A la Casa del Cirurgià es guardava un equip d’instrumental mèdic: fòrceps, fulles a mode de bisturí, catèters, dilatadors anals, pinces quirúrgiques i espàtules. No semblava que hi hagués un espai destinat a consulta, cosa que indicava que el seu amo havia de visitar de forma ambulant els pacients a casa. En una altra zona sí que es va descobrir un ambulatori, amb habitacions i instrumental com copes de sagnia i morters per barrejar substàncies, com si hagués sigut una botiga de remeis farmacèutics. Tot i que no estava ben vista, la prostitució era legal i les seves empremtes es troben, literalment, per tot Pompeia: al paviment d’alguns carrers hi ha fal·lus que condueixen a alguns bordells, que podien ser simples habitacions en cases particulars o posteriors de botigues, o bars (en un hi havia el relleu amb l’escena de prostitució que acompanya aquestes línies) als quals també es podia arribar seguint indicacions com la que una prostituta va deixar a la Porta Marina, sobre un banc de pedra: "Si algú s’asseu aquí, que llegeixi això primer de tot: si algú vol cardar, que busqui Attice: costa quatre sestercis". Només s’ha trobat un edifici destinat exclusivament a bordell, a prop de les Termes Estabianes, cosa que indueix a pensar que els clients aprofitaven la visita als banys per utilitzar els serveis de prostitutes, i també de prostituts, majoritàriament esclaus, però també dones lliures necessitades de diners. Pintures del déu Príap i escenes eròtiques decoraven les parets de les habitacions, però també grafits on alguns clients presumien de les seves gestes sexuals.

Viatge a Pompeia en 10 objectes

Un amè assaig de l’arqueòleg Rubén Montoya construeix un fresc de la vida i la mort a la ciutat romana sepultada pel Vesubi l’any 79 a través d’un centenar de peces.

El més llegit