Alexandre Dumas, un prolífic guionista de cine

"Els seus personatges, àgils com micos, forts com bous, alegres com pinsans, entren i parlen bruscament, salten de les teulades al paviment, reben espantoses ferides de les que es curen, se’ls creu morts i reapareixen", va explicar Gustave Flaubert, per boca del narrador de la seva novel·la Bouvard i Pécuchet (1881), sobre l’art literàri del seu compatriota coetani Alexandre Dumas. "Hi ha trampes sota terra, antídots, disfresses i tot es barreja, corre i s’arregla, sense un instant per pensar-ho. L’amor conserva la decència, el fanatisme és alegre, les massacres fan somriure". Dit de forma més prosaica, en les ficcions de Dumas tot és acció i espectacle: emboscades, naufragis, desaparicions, evasions, batalles èpiques, rescats miraculosos, històries d’amor impossibles, honors ferits i dignitats restaurades. I si, a més d’això, tenim en compte el sentit malabar del tempo i el maneig precís del suspens exhibits pel francès en les seves històries, resulta del tot lògic que des de molt primerenc, i sense interrupció, el cine les ha utilitzat com a font d’inspiració. Hi ha més de 250 pel·lícules basades en aquestes. Aquesta mateixa setmana ha arribat a la cartellera un nou llargmetratge basat en la que potser és la seva obra mestra El comte de Montecristo (1846), la història d’un home empresonat injustament que, després d’escapar-se de presó després de 14 anys i apoderar-se d’un tresor ocult, decideix fer realitat la venjança que tant temps va passar planejant; amb aquest, les adaptacions del llibre a la pantalla possiblement ja arriben a la vintena –la primera data de 1908–, i hi cal sumar incomptables pel·lícules que clarament en manlleven elements argumentals, entre aquestes, clàssics moderns com Cadena perpètua (1994) i la saga Batman. Obra extensa Ja fos sol o bé amb l’ajuda d’algun dels seus negres –moltes de les seves obres, com El comte de Montecristo van ser coescrites per Auguste Maquet–, entre 1826 i 1970 Dumas va publicar 91 obres de teatre, unes 200 novel·les o relats curts, una desena de volums de memòries, una vintena de diaris de viatges, molta poesia i articles periodístics i fins i tot un monumental llibre de cuina; va cultivar tots els gèneres del vodevil a la tragèdia passant pel fulletó, però cap li va proporcionar tant èxit i fama com les novel·les històriques. I el cine s’hi va fixar pràcticament des que va néixer. El 1898, el britànic George Albert Smith va dirigir Los hermanos Corsos basant-se en el llibre homònim, el mateix que Jean-Claude Van Damme va utilitzar com a inspiració nou dècades després per repartir puntades de peu voladores a bord de Doble impacte (1991). Entre les adaptacions més destacades de l’obra de l’escriptor produïdes des de principis del segle passat podem destacar Màgia negra (1949), adaptació de la novel·la Memòries d’un metge (1853), codirigida i protagonitzada per Orson Welles –sobre un fals hipnotista que al segle XVIII va estafar personalitats com Maria Antonieta–, i La reina Margot (1994), possiblement la pel·lícula més prestigiosa de les que s’esmenten en aquestes línies, però el cert és que la representació majoritària de Dumas, tant a la pantalla gran com en la petita, la componen les ficcions basades en el que sens dubte és el seu llibre més cèlebre. Els mosqueters Relat de les aventures d’un jove gascó que viatja a París amb l’única meta d’arribar a ser mosqueter real, elogi de valors com el coratge, la lleialtat i el lideratge Els tres mosqueters (1844) va ser portada al cine per primera vegada el 1909 a través de sengles versions de Mario Caserini i Georges Méliès, i des d’aleshores ha servit de base de pel·lícules d’acció, melodrames, comèdies, variacions musicals, fantasies animades i fins i tot paròdies burlesques com la protagonitzada per Mario Moreno, Cantinflas, el 1942 i la bestiesa de Mariano Ozores La loca historia de los tres mosqueteros (1983), protagonitzada pel llavors trio Martes y Trece. L’adaptació de 1921 va confirmar com un magistral espadatxí l’actor Douglas Fairbanks, que tornaria a interpretar D’Artagnan a L’home de la màscara de ferro (1929), basada en la tercera novel·la de Dumas sobre els mosqueters El vescomte de Bragelonne (1847), i objecte el 1998 d’un remake protagonitzat per Leonardo DiCaprio; la versió de 1933 Els tres mosqueters del desert –amb John Wayne– es va ambientar al nord d’Àfrica i en el si de la Legió Estrangera, i el repartiment de la que va produir Itàlia el 1936 es componia de 3.000 marionetes. Donant vida a D’Artagnan, Gene Kelly va convertir en prodigis coreogràfics els duels d’espasa d’Els tres mosqueters, la fastuosa adaptació dirigida per George Sydney el 1948. La firmada per Richard Lester el 1973, al contrari, era bruta i desgarbada, i dotada d’un autoconscient sentit de l’absurd; l’havien de protagonitzar els Beatles, però en lloc d’ells ho va fer un repartiment estel·lar compost per Michael York, Oliver Reed, Charlton Heston, Christopher Lee i Faye Dunaway. El més recordat de la versió de 1993 és All For Love l’enganxosa balada interpretada a trio per Sting, Bryan Adams i Rod Stewart que contribuïa a la seva banda sonora. De l’adaptació del 2011, protagonitzada per Milla Jovovich i Orlant Bloom, millor no recordar-ne res. El 1981 va veure la llum D’Artacan i els tres gosqueters, telesèrie animada hispanojaponesa que va inculcar valors a tota una generació de nens, i el 2009 es va estrenar Barbie y las tres Mosqueteras que probablement és exactament el que el seu títol suggereix. I potser encara més estranya és una adaptació russa estrenada el 2004, en què els mosqueters eren dones i l’encarregat d’encarnar D’Artagnan no era cap altre que un jove Volodímir Zelenski. En canvi, cap dels actors que han donat vida a Edmundo Dantés, comte de Montecristo, han sigut mai presidents d’un país. Entre ells hi ha Richard Chamberlain, Gérard Depardieu, Jim Caviezel, els espanyols Jorge Mistral i Pepe Martín i des d’ara, al capdavant del blockbuster que ara s’estrena –és la producció francesa més cara de l’any–, també Pierre Niney. Els directors de la nova pel·lícula, Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, són també els guionistes del recent díptic Els tres mosqueters: D’Artagnan (2023) i Els tres mosqueters: Milady (2023), i per tant no és casual que en els dos casos l’estratègia narrativa sigui la mateixa: molta acció a un ritme implacable. Els altres Montecristo Si Dumas s’aixequés de la tomba, és possible que aquesta fos la seva adaptació favorita del llibre. Tot i que, donat que era un bon amant de la bona vida, és probable que sentís més predilecció per altres obres d’art anomenades Montecristo. Com els havans d’aquesta marca, els més apreciats del món, batejats així en honor a l’escriptor. O com el sandvitx Montecristo, que s’elabora amb pernil, carn de gall dindi i formatge suís entre dues llesques de pa remullat en ou batut, i se serveix fregit o a la graella. Perquè Dumas disfrutava escrivint sobre el menjar, però disfrutava encara més menjant.

Alexandre Dumas, un prolífic guionista de cine

L’escriptor francès, amb les seves històries elaborades a partir d’una atractiva recepta composta per acció, espectacle i un maneig precís del suspens, torna amb una altra adaptació d’‘El comte de Montecristo’

El més llegit