La piscina del gran Gatsby

La novel·la El gran Gatsby comença en una ventosa i càlida tarda d’estiu, el 1922, era del jazz i, com totes, d’amors desafortunats. Jay Gatsby, nou-ric de fortuna tèrbola –contrabandista d’alcohol?–, s’ha acomodat en un palauet d’imitació, com un intrús en la zona patrícia i milionària de Long Island. És un palauet amb jardins blaus i festes boges. La piscina és de marbre, una piscina dels bojos anys vint, però Gatsby només la utilitza en el desenllaç fatal. Amor impossible És a l’estiu quan els afanys d’amor impossible solen tenir un desenllaç molt trist. De dia Gatsby circula en Rolls Royce i navega en les seves llanxes motores per la badia aixecant solcs d’escuma. A les nits, el bar de la mansió és meravellós, amb moltes copes de xampany, xafardeig, riallades i "entusiastes rotlles de dones que mai saben els seus noms". Si Gatsby és allà, amb el seu luxe car i les camises encarregades a Londres, és perquè a l’altre costat de la badia hi estiueja el seu antic amor, Daisy –com s’havia de dir, si no?–, casada amb un personatge ric i prepotent. Quan s’acaba l’estiu, Gatsby diu al jardiner que buidi la piscina. I s’adona que en tot l’estiu no n’ha fet ús. Aviat tot s’acaba, amb la mort atzarosa. Dels estius de l’era del jazz al perreo de Puerto Rico, de l’estiu de postguerra als estiuejos amb intel·ligència artificial, la vida s’adapta a les novel·les i les novel·les s’incrusten en la vida. Per a milions de lectors és el somni d’una nit d’estiu. El gran Gatsby es publica el 1925. No va tenir l’èxit de les seves novel·les anteriors, però és un clàssic universal. Successives generacions enyoren les nits desbordants de foxtrot i whisky al fals palauet de Gatsby, el bull sensual de les seves festes, el seu estrany candor i tantes il·lusions perdudes. Esfondrament Scott Fitzgerald és un clàssic de l’esfondrament, que la nit pugui ser suau, del Gatsby que tots som. Triomf precoç, fracàs imminent: és la biografia de tants escriptors americans que passen de l’època daurada al carreró del delirium tremens. En els seus anys de platí, el matrimoni de Scott amb Zelda va ser una llegenda de nits sense fi i mil i una ampolles. No creia gaire en la felicitat, però tampoc en la tristesa. Quan Zelda comença a entrar i sortir de les clíniques mentals, ell cuida la seva filla, Scottie. Per carta, li dona consells: preocupar-se del coratge, de la higiene, de l’eficiència i de l’equitació; no preocupar-se, entre altres coses, per l’opinió dels altres, pel passat ni pel futur, pel triomf ni pel fracàs, tret que fos culpa seva. Encara escriu la novel·la Dolça és la nit. També comença a l’estiu, a la Riviera francesa, quan l’autor vivia de préstec i Zelda estava internada. D’El gran Gatsby se n’han fet diverses adaptacions al cinema. D’una primera versió només en queda el tràiler. En la versió de 1974, Robert Redford interpreta el protagonista, i en la del 2013, ho fa Leonardo Di Caprio, però la millor és la del 1949, amb Alan Ladd, en blanc i negre. En aquelles nits de Long Island, la lluna surava "com un triangle d’escates de plata". Serveix-te una altra copa, Scott Fitzgerald. Aquí ens tens en un altre segle, a la vora de la piscina comunitària, amb el cunyat preparant la barbacoa i amorrat a una llauna de cervesa.

El més llegit