Iván Ferreiro cantant: "Vivim en la cultura de les escombraries, generant merda sense parar"

L’últim disc d’Iván Ferreiro (Vigo, 1970) Trinchera pop, és una compilació manierista d’acords de piano i guitarra que parteix del so de "joguines electròniques". És a més una fusió gairebé impossible d’influències que van d’Aretha Franklin a Antón García Abril, Alaska o Sade, passant pels seus grans referents: Morrissey i Josele Santiago (Los Enemigos). ¿Què és una trinxera pop? Un refugi. Qualsevol cosa que et faci sentir bé i disfrutar de la vida i de l’art, és una trinxera pop un llibre, una pel·lícula, un quadre... ¿I és curatiu quedar-s’hi? Sempre que ho combinis amb una vida sana i agradable. Viure només dins de les pel·lícules o les cançons, com una fugida de la realitat, pot confondre’t. Jo quan no estic bé fujo, però em sembla millor assumir el que m’envolta i buscar allà l’equilibri. "La vida passa quan ets a la corda fluixa: la resta és només esperar". Ho va dir Bob Fosse i vostè ho fa seu. ¿S’hi sent bé, funambulista perpetu? No, no es pot estar tota l’estona a dalt, fugint: cal deixar-se caure. Fosse fugia de moltíssims problemes que tenia, amb les drogues i l’alcohol, amb la família, amb la seva filla... per estar bé a la corda fluixa cal saber estar a baix, i buscar-li una emoció fins i tot a avorrir-se. Si no baixes, la corda pot convertir-se en una paranoia: a mi m’ha passat. ¿Per què l’amor ha passat en un segon pla, just ara que acaba de casar-se? Ha passat a segon pla l’amor romàntic a les meves cançons, però no a la meva vida. A més l’amor té moltes formes, i com la meva vida amorosa amb la meva parella (la periodista Noa García) és més que meravellosa, ja no necessito escriure més sobre això. Mai renunciaria a l’amor, disfruto moltíssim de la meva dona. De tota manera, és un disc d’amor. A En el alambre canta al desamor que, ¿no en seria la cara B? Parla d’un moment baix, quan ho veus tot fosc. Però també crec que per saber apreciar les bones estones n’has de viure unes altres de dolentes. Si únicament hi hagués bons moments, seria tot una mediocritat. S’ha posat filosòfic, que no pesat, perquè ¿què és la filosofia i per a què serveix? La filosofia és consubstancial a l’ésser humà, té a veure amb la mateixa consciència de l’existència. No és exclusivament un afer d’intel·lectuals: tots ens fem preguntes intentant comprendre l’existència. Filosofia és viure i ser conscient d’això. ¿Existir és bonic? Jo crec que sí. Em sembla al·lucinant, sobretot si tens menjar al plat i un sostre a sota del qual dormir. Hi ha després realitats molt més dures, però fins i tot allà hi ha qui ho viu com a una cosa meravellosa. Jo tinc l’enorme sort de tenir una vida plena i satisfactòria. ¿Què li hem fet a la Terra els que en la infància vam admirar Félix Rodríguez de la Fuente? ¿Massa tard per enyorar-lo? No ho sé, però és un tema molt preocupant. El nostre sistema de vida no és exactament bo, però en realitat no em preocupa tant el planeta com la humanitat. Nosaltres morirem, però el planeta sempre es regenerarà. Es tracta de sobreviure com a espècie. Retrocedir la brutícia fins a tornar al nostre estat animal, canta. ¿Haurà arribat el moment d’abandonar l’antropocentrisme per pensar d’una manera biomòrfica? Vull pensar que l’ésser humà evolucionarà i que durarem uns quants milions d’anys més. Cal buscar una manera molt més raonable de viure, tot i que no sé si serem capaços de fer-ho; jo mateix no sé si soc capaç de canviar els meus hàbits, però hauríem de pensar-hi. És complicat, però tinc esperança. "La cultura de les escombraries", ho anomenava Félix... És l’era en què vivim, generant merda sense parar. Un dels factors que més escombraries generen, mentalment i físicament, és la hiperconnectivitat ¿Se n’ha anat de les xarxes, Iván? No, perquè les necessito: les xarxes són una eina que amb una mica de cap pot utilitzar-se bé. Però em preocupa, sí, que la tecnologia avanci molt més ràpid que nosaltres mateixos.

El més llegit