Raons (i moltes) per continuar llegint Joseph Conrad

Els clàssics són clàssics perquè aguanten al llarg dels anys interpel·lant-nos molt temps després d’haver sigut creats. Quan es compleix un segle, el 3 d’agost, de la mort de Joseph Conrad (1857 -1924), continua sent admirable comprovar que les seves novel·les i contes contenen en el seu ADN els grans conflictes i preocupacions del nostre segle. Nascut polonès, l’autor va viure la meitat de la seva vida com a marí mercant i, després d’haver après anglès des de zero, es va convertir, ja en dic sec als 37 anys –només una dècada després de posar-se en contacte per primera vegada amb l’idioma–, no només en un respectable ciutadà britànic, sinó també en un dels grans mestres de la llengua anglesa, transformant les seves experiències marítimes en literatura. Però no ens hem d’enganyar: l’única aventura que preocupava Conrad és la interior. Tot i que els té en compte, a Joseph Conrad no li interessaven els fets físics i l’acció, sinó els conflictes morals que es desprenen de les conquestes de l’home blanc a l’Àfrica, el Carib, el sud-est asiàtic, Sud-amèrica i Austràlia. El seu no és l’exotisme, sinó la incipient idea d’alguna cosa que encara s’ha de crear: la globalització i les responsabilitats que aquesta comporta. Contemporaneïtat La majoria recordaran Conrad com l’autor d’El cor de les tenebres, la novel·la breu que va inspirar Apocalypse Now i en la qual el Congo esdevé Vietnam, i potser el recorden una mica menys per ser també l’autor de Los duelistas, el relat amb què Ridley Scott va iniciar la seva trajectòria com a director, sense oblidar l’homenatge que James Cameron va brindar a l’escriptor amb Alien anomenant la nau espacial Nostromo, títol d’una de les millors novel·les de l’autor. I és que les dècades dels setanta i els vuitanta del segle passat, quan es van estrenar aquestes pel·lícules, van ser el moment en què més se’l va llegir, mostra de la seva contemporaneïtat. Una contemporaneïtat que té molts arguments i molt variats, incloses, ¡ai!, les seves controvertides consideracions racistes, com es veurà més endavant. Així que hi ha moltes raons per continuar llegint Conrad, més enllà de la seva qualitat intrínseca com a escriptor, i aquestes són algunes d’elles: Multiculturalisme. Cal llegir-lo perquè mostra avant la lettre una tendència que impregna la literatura actual, el transvasament d’idiomes. Tenim autors com Hernán Díaz, Benjamin Labatut i Valeria Luiselli, que decideixen escriure en anglès sense renunciar a les seves arrels. Això ja ho va fer fa 150 anys Joseph Conrad, nascut com a Jozef Teodor Konrad Korzeniowski, fill de nacionalistes polonesos exiliats a Ucraïna, llavors imperi rus. És sabut que quan en tenia 21 va aprendre una nova llengua, l’anglès, i la va va afegir a les que ja dominava, que eren el polonès, per descomptat, i el francès, que li va ensenyar el seu pare, traductor de Victor Hugo. Complex estilista literari en el seu idioma d’adopció, sempre el va parlar amb un fortíssim accent eslau. Terrorisme internacional. En la seva novel·la L’agent secret, que Hitchcock va portar al cine el 1936 amb el títol de Sabotatge, Conrad va imaginar un grup d’anarquistes d’origen rus que intenten destruir amb una bomba l’observatori de Greenwich. La novel·la està lluny de reflectir la realitat de 1880, moment en què els atemptats a la Gran Bretanya tenien més aviat la firma dels nacionalistes irlandesos. Tampoc s’ha d’oblidar, en el capítol de les curiositats, que aquest era el llibre de capçalera de Theodore Kaczynski, més conegut per l’àlies Unabomber, que el va llegir centenars de vegades i es va identificar amb la figura del Professor, un docent que, com ell, va deixar la seva feina per aïllar-se i planificar els seus crims. A Conrad li sorprendria saber que un dels àlies amb què Kaczynski es va registrar en alguns hotels va ser precisament Conrad. I també que fos un dels llibres més comprats després dels atemptats de l’11S als Estats Units. Colonialisme i postcolonialisme. Bona part de l’imaginari que avui tenim de les misèries i els horrors de la colonització africana està il·lustrat en el terrible i¡ fosc ascens que el protagonista d’El cor de les tenebres porta a terme pel riu al Congo, tot i que a la novel·la mai s’esmenta el lloc. El llibre es va inspirar en l’experiència com a mariner de l’autor en el vaixell Roi des Belges, viatge que va emprendre el 1890 i amb el qual va quedar horroritzat pel tracte i la violència que la metròpolis desplegava cap als africans. La novel·la, segons paraules de Conrad, "anava una mica més enllà, però només una mica, dels fets reals". Va ser publicada el 1899 i va suposar un dels primers i més significatius retrets plasmat en una ficció anglesa cap al colonialisme, tot i que Conrad, previngut, mai va situar cap de les seves crítiques en l’imperi britànic. Van haver de passar molts anys, en temps postcolonials de 1975, perquè l’escriptor nigerià Chinua Achebe, un dels grans de les lletres africanes, dictés una conferència en la qual considerava racista la novel·la per l’escassa entitat que els africans tenen en ella, ja que són un mer teló de fons: "La qüestió és si una novel·la que celebra la deshumanització, que despersonalitza una part de la raça humana, pot denominar-se com una gran obra d’art. La meva resposta és que no, que no ho pot ser". La versió cinematogràfica de Coppola tampoc va esmenar aquest punt en particular. Liberalisme salvatge. En un passatge de Nostromo, un magnat miner de San Francisco assegura: "Dirigirem els negocis del món, li agradi o no al món". Conrad considerava que la civilització occidental havia arribat a un grau tan elevat de cobdícia i egoisme que amarga l’existència als ciutadans que intenten mantenir un rumb ètic, mentre el món al seu voltant es regia per un liberalisme econòmic deshumanitzador. Curiosament, aquest que ara mateix fa les delícies de Milei. En aquest dilema se situaria l’antiheroi tràgic que dona títol a Lord Jim ◘◘◘◘–una altra fita–, un jove capità que abandona la seva tripulació i es passa la resta de la seva vida purgant la seva culpa. Actualitat. I, és clar, també es pot retreure a Conrad que en cap dels seus llibres fos capaç de construir un retrat femení convincent. Virginia Woolf, que l’admirava molt, va intentar defensar-lo per la tangent dient que els seus millors retrats femenins eren els vaixells. Això és amor. Cert és que la seva prosa és excessivament densa i sovint molt digresiva, però endinsar-se en els seus llibres és la millor de les aventures lectores, per a ells i per a elles. I sí, es pot començar per El cor de les tenebres, traduït pel colombià Juan Gabriel Vásquez, un dels autors actuals que més deu a Conrad. Aquesta traducció acaba de ser rescatada per Alfaguara. I després es pot seguir el camí de les seves històries, impulsades pels vents i el salnitre, per arribar al millor dels ports: la seva comprensió des del segle XXI. De dalt a baix, fotogrames de ‘Sabotatge’, adaptació de Hitchcock de ‘L’agent secret’; ‘Lord Jim’, basada en la novel·la homònima; ‘Los duelistas’, de Ridley Scott, i ‘Apocalypse Now’, inspirada en ‘El cor de les tenebres’.

Raons (i moltes) per continuar llegint Joseph Conrad

No l’interessava l’exotisme, sinó la incipient idea de la globalització i els seus efectes

Als 21 anys va aprendre l’anglès i el va afegir als idiomes que ja dominava

‘L’agent secret’ va ser un dels llibres més comprats després de l’11S als EUA

L’autor creia que la cobdícia i egoisme de la civilització occidental topaven amb l’ètica

Avui es compleixen 100 anys de la mort de l’autor d’‘El cor de les tenebres’. L’escriptor britànic d’origen polonès va bolcar en les seves novel·les preocupacions que encara al segle XXI continuen sent essencials.

El més llegit