Luc Besson: "Cadascú combat els seus dimonis com pot; jo invento històries"

El protagonista de Dogman és un àngel exterminador paraplègic (Caleb Landry Jones) que aconsegueix deixar enrere un passat en què va patir abusos infantils gràcies tant a l’amor que dedica al seu exèrcit de gossos, que l’ajuden a cometre robatoris, com al gaudi que li proporciona imitar dives com Édith Piaf i Marlene Dietrich en un cabaret. Sí, ho ha llegit bé. Dogman ha sigut catalogada com el seu retorn al cine. ¿Què en pensa? Per mi no suposa un retorn perquè mai me n’he anat. Durant la pandèmia vaig aprofitar el temps principalment per escriure i desenvolupar projectes. Cada un combat els seus dimonis com vol o com pot. Hi ha qui beu o es droga. Jo em dedico a escriure. ¿Quins reptes va suposar dirigir una pel·lícula mentre afrontava problemes legals? Quan cometo un error tinc la necessitat de confessar-lo immediatament; no sé viure amb secrets o mentides a sobre de les espatlles. Però, si no he fet res dolent, dormo molt bé. Vaig preparar la pel·lícula i vaig continuar amb la meva vida, com de costum. Per descomptat, el circ mediàtic genera algunes situacions molt desagradables que poden resultar doloroses tant per a qui es veu en el centre de tot això com també per als seus éssers estimats, com la seva dona, els seus fills. Cal tenir paciència. ¿En què es va inspirar per crear una pel·lícula com Dogman? Vaig llegir un article sobre un pare que havia mantingut el seu fill de 4 anys tancat en una gàbia amb porcs. Havia estat allà dos anys quan la policia el va trobar. I després en vaig llegir un altre sobre una nena que havia estat tancada en una gossera durant sis anys i que al ser rescatada caminava de quatre grapes i es comunicava amb lladrucs. Jo tinc cinc fills i no entenc quina mena de persona malalta és capaç de cometre aquests crims. Però el que més em va interessar són les víctimes. ¿Com supera algú una experiència tan traumàtica? Entre els personatges del film hi ha dotzenes de gossos. ¿Com va dificultar això el rodatge? Em resulta més difícil treballar amb actors dolents que amb animals bons. Els gossos no atenen a raons, així que dirigir-los en una pel·lícula exigeix habilitat a l’hora d’organitzar un caos permanent. A Dogman apareixen fins a 124 gossos i durant el rodatge d’algunes escenes tenia 23 entrenadors que cridaven els seus animals, tots alhora. Al final de la primera setmana, el meu productor em va dir: "Això no funcionarà". Però al llarg de la meva carrera he rodat amb nens, amb dofins i fins i tot amb pops. Gràcies a això vaig ser capaç de mantenir la calma. La pel·lícula té un argument deliberadament excessiu. Cal veure-la per creure-s’ho... Sí, però no es tracta d’una pel·lícula tonta. Parla de com la societat és incapaç d’acceptar aquells que són diferents perquè tenen alguna discapacitat o per la seva orientació sexual o per qualsevol altre motiu. El que passa és que, fa molt temps, quan jo era un jove arrogant convençut de ser un intel·lectual, Steven Spielberg em va ensenyar una cosa molt important: és possible fer art divertint-se i sense prendre’s massa seriosament un mateix. Mai he deixat de tenir presents les seves paraules. ¿Seria Dogman molt diferent si l’hagués rodat al principi de la seva carrera? Els personatges que han de sobreposar-se a privacions i agonies per sobreviure són una constant en la meva carrera, però vaig començar a fer cine amb només 20 anys i ja n’he complert 64, i en tot aquest temps he après a ser un narrador més centrat, a tenir una mica més clar el que vull dir i a expressar-ho una mica millor. Si l’hagués rodat a finals dels 80, per exemple, Dogman seria una pel·lícula potser més irada, perquè llavors volia provocar la burgesia i posar en qüestió la complaença de la gent, fer un cine violent. Ara, és clar, ja no sento aquesta necessitat. El món ja és prou violent. ¿Quan va decidir dedicar la seva vida a explicar històries? En la meva joventut vaig començar a escriure perquè no tenia res més a fer. Vivia al camp, envoltat de vaques, no teníem televisió ni tocadiscs. En algun moment vaig agafar un bolígraf i des d’aleshores he escrivit tots els matins, sense falta. Altres persones van al gimnàs, jo exercito els meus músculs creant ficcions. Assegut a l’escriptori soc feliç durant unes hores al dia, i em poso de molt mal humor si trenco aquesta rutina i no invento històries. Sense elles no podria afrontar la realitat. Fa dècades, molt abans que Quentin Tarantino fes el mateix, vostè va afirmar que tenia previst dirigir un total de 10 pel·lícules al llarg de la seva carrera. ¿Per què va canviar de plans? És possible que Tarantino em copiés, ¿no? Crec recordar que, en realitat, vaig dir que en tindria prou amb dirigir deu pel·lícules en la meva vida per donar-me per satisfet. Després de la primera, no sabia si em deixarien dirigir-ne més. Després de les sis o set primeres vaig començar a sentir-me cansat, perquè els rodatges són francament extenuants. De vegades em sorprèn el fet d’haver tingut una carrera tan llarga, i sento que està arribant al seu final. Potser dirigeixo dues o tres pel·lícules més, però ja està. No vull ser el típic director de qui la gent diu: "¡Ah! Abans tenia talent".

El més llegit