Pilar Casals : "El manicur del faraó tenia un estatus elevat"

Egipte aspira a un nou rècord de visitants. La majoria quedaran fascinats amb el llegat dels faraons, però donarien el que fos per passejar de la mà de Pilar Casals (Barcelona, 1981), professora d’Egipci Antic –concretament el de l’imperi mitjà, entre el 2.000 i el 1.300 aC, època en què es van escriure La història de Sinuhé i la Història d’un nàufrag– a la Facultat de Teologia de Catalunya i investigadora de la influència d’Egipte en els textos bíblics. L’egiptòloga tomba aquí uns quants mites. El seu ofici és poc usual. Als 18 anys vaig començar a estudiar jeroglífics i se me’n va anar la castanya. La llengua va ser la porta d’entrada a l’egiptologia. ¿Endimoniadament difícil? El primer és memoritzar signes, que poden ser llegits com a fonemes, com a ideogrames, com a determinatius. La vista s’hi acostuma. Els dibuixava una vegada i una altra, i avui treballo amb un processador, el JSesh, per preparar les classes. ¿La pedra de Rosetta ho va aclarir tot o queden llacunes? No sabem parlar-lo. Com a llengua del tronc afroasiàtic, no escriuen les vocals (només tres lingüistes arreu del món intenten refer-les). El més semblant que podem escoltar és el copte, l’últim estadi de l’evolució d’una llengua de 5.000 anys. Per exemple, diem kemet ("terra negra", com anomenaven Egipte) perquè en copte es pronuncia així. ¿I resulta que Tutankamon es pronuncia... Tutanjamon? Tut-Anj-Amon ("imatge viva d’Amon"). És un caramelet per als investigadors, perquè permet imaginar com devien ser les tombes reals. La pena és que ha desplaçat les de Tanis [la "ciutat perduda" d’Indiana Jones], que contenien taüts de plata. ¿Quin text l’ha portat de cap? Un fragment de tomba de Sennedjem, reproduït al Museu Egipci de Barcelona, que no estava ben copiat. Però els textos més enigmàtics són els de les piràmides –la concepció religiosa ens queda molt lluny– i els del Llibre dels morts, o més ben dit El llibre de sortir al dia. Sona menys tètric. ¿És un mite que estiguessin obsessionats amb la mort? ¡Estaven obsessionats a viure eternament! Al sarcòfag ("menjador de carn", en grec) l’anomenaven neb ankh ("senyor de vida"). Era una mena d’úter que afavoria la resurrecció. Posi un altre mite sobre la taula. L’esclavitud, en el sentit romà. La Bíblia i la pel·lícula Els deu manaments, de Cecil B. DeMille, van crear-ne un imaginari inexacte. Gran part dels treballs els feia la gent de camp quan no hi havia conreu. I a la Vall dels Morts s’han trobat tombes d’obrers professionals que van construir les piràmides. Sí, hi havia personal movible que es podia comprar i vendre, però acabaven regularitzant-lo. ¿Com eren en realitat? Eren un poble confiat, perquè tenien fronteres naturals que els protegien. No necessitaven muralles ni fortificacions. I després depenia de la jerarquia. Un funcionari podia tenir càrrecs militars, judicials, religiosos. El manicur del rei, per exemple, tenia un estatus molt elevat. A La sàtira dels oficis, un pare pressiona el seu fill a estudiar per ser escriba i explica que el pitjor del pitjor era anar a buscar canyes als aiguamolls perquè et picaven els mosquits. ¿Què hi ha de les dones? Era la societat del Mediterrani on vivien millor. Es podien divorciar, es protegia les parteres de les infeccions, van naturalitzar el cos gairebé despullat –això va horroritzar Heròdot–, algunes van ser metges i escribes, i quan va arribar Hatxepsut, de la dinastia XVIII, es va autoproclamar faraona. ¿La llengua remarca alguna peculiaritat? El verb "ser" no s’escriu. Per fer-nos una idea, podem pensar en les pel·lícules de l’oest on els indis parlen "jo cap indi, tu home blanc". Per als egipcis hi ha tanta entitat entre subjecte i atribut que no necessiten nexe d’unió. I si el teu món no necessita el verb "ser", tampoc el "jo soc". No és això el que fascina el visitant. En un món que creu que tot està descobert, a Egipte encara hi ha misteri. Ens continua costant saber com es van construir les piràmides. Sempre ens quedaran els extraterrestres. Ens falta reivindicar que som Sapiens sapiens. Tenim la convicció que, com que eren antics, eren tontos. I res més lluny de la realitat... En absolut. La nostra cultura té arrels egípcies. Per exemple, la lletra A prové del jeroglífic cap de bou. Quan els cananeus es van instal·lar a la península del Sinaí, van construir l’alfabet a partir dels jeroglífics. I tenien una connexió amb la naturalesa de la qual hauríem de prendre nota.

Pilar Casals : "El manicur del faraó tenia un estatus elevat"

Professora d’egipci antic

El més llegit