Jorge Javier Vázquez: «El temps que vaig ser a casa vaig pensar que si això s’acabés aquí tampoc passaria res»

Jorge Javier Vázquez torna avui a les tardes de Telecinco. Però no és que torni Sálvame, sinó que el que en va ser el presentador es posa al capdavant de El diario de Jorge (15.45 hores), programa de testimonis que beu del famós El diario de Patricia i l’adapta als nous temps. El també mestre de cerimònies de Supervivientes All Stars, on l’hem vist fins i tot lluint banyador ajustat, està content ara sense tant col·laborador: «M’agraden els programes d’autor», es justifica. També estan molt gastats els informatius i bé que els veiem, o el futbol, o els programes del cor... No és tant el gènere, sinó que el programa estigui ben fet. A més, hi ha una cosa que mai passarà de moda a la televisió: que t’expliquin històries. I el punt fort de El diario de Jorge són les històries. No, fa temps que ja no pateixo amb el directe. M’agraden les inquietuds i aquesta sensació de no saber què passarà, però restant-li el dramatisme i la transcendència. No és qüestió d’egos, sinó més de comoditat. Per molts títols que busquis, ¿al final què és? Doncs el programa d’en Jorge. Al principi els veia per veure què feien i ara segueixo el que fan més que res pels talls que em surten a les xarxes. A El diario de Jorge, en canvi, vostè reivindica no tenir personatges famosos que hi participin com a col·laboradors. No vull col·laboradors. Estic una mica saturat d’aquesta gairebé obligació d’omplir el programa de col·laboradors, tampoc en són necessaris tants. Quan veig programes, moltes vegades trobo a faltar la figura del presentador, que es dilueix amb tant col·laborador. M’agraden els programes d’autor, en què es veu l’empremta del presentador. Hi ha un moment a la teva vida en què o ets visceral o per a què et serveix viure. Hi ha moments en què no pots ser tebi ni estar en mode conformista. Per a mi han sigut uns anys molt bojos, però ja hi he complert. Aquests anys han fet que vostè s’hagi convertit en una figura amb qui no hi ha mitges tintes: la gent l’estima o l’odia. Però després em trobo que fins i tot els que sembla que no et suporten són els que coneixen més fil per randa les teves aventures i no deixen de seguir-te. Al final això és la televisió, ¿no?, que veus la gent tot i que no t’agradi. A mi em sembla bo provocar sentiments. Allà vaig descobrir un univers de sensacions brutal. El teatre va arribar en un moment de la meva vida en què estava en crisi amb la televisió, perquè eren molts anys fent el mateix i a un ritme endimoniat. Jo crec que tots, en algun moment de la nostra vida, hem pensat a deixar el nostre treball, ens hem imaginat altres mons i altres vides. No, perquè ja ho he fet. Faci el que faci, sempre treballaré menys que abans. Perquè Sálvame durava quatre hores i El diario de Jorge és de tres quarts de quatre a dos quarts de sis. Jo crec que la gent no és conscient del que vam fer amb Sálvame, que arribaven els caps de setmana i també ens tocava treballar divendres o dissabte. A més, no treballava des d’octubre, de manera que han sigut uns cinc o sis mesos sense fer absolutament res, una cosa que no havia tingut en 20 anys. Des que estic treballant en televisió mai havia tingut una aturada tan llarga. Sí, però també durant aquest temps, quan era a casa, pensava que si això s’acabés aquí, tampoc passaria res. Fent un balanç, pensava que havia aconseguit moltíssim més del que m’havia imaginat, i tampoc em quedava cap assignatura pendent. El temps que vaig ser a casa em va servir per dir: si això s’acaba, faré una altra cosa. Quan veig la gent que admiro m’agrada buscar a Viquipèdia què estaven fent a la meva edat, amb quants anys van començar un projecte. Fa uns diumenges vaig menjar amb la filla de Mila Ximénez, l’Alba, i va sortir que la seva mare va començar Sálvame amb 57 anys, i va ser la seva millor etapa personal i professional. I vaig pensar: doncs me’n queden tres perquè comencin els millors anys de la meva vida, i això em dona molta alegria. Doncs no. Ho vaig passar molt pitjor amb l’ansietat anticipada, pensant abans d’estrenar què passaria, i quan va arribar la cancel·lació tampoc va ser per a tant. Tot això m’ha ensenyat a no patir anticipadament. També era un moment molt especial de la meva vida, en què la meva carrera professional estava bastant feta. Em passa amb 30 anys i per a mi és una destrossa. Quan va passar, el primer en què vaig pensar va ser a l’equip, però sabia que trobarien ràpidament feina, i així va ser. Una vegada treta aquesta preocupació, vaig disfrutar de les vacances, d’aquesta sensació de no haver de fer res ni avui, ni demà, ni al mes següent. Vaig fer dos viatges llargs amb bitllet d’anada però no de tornada, i això em va semblar, sincerament, increïble.

El més llegit