L’esport olímpic, un filó per al cine

Coneixem l’escena: la platja assolada pel vent, les onades espumoses, els atletes que corren a càmera lenta sobre la sorra mullada mentre sona la cèlebre melodia electrònica de Vangelis, ja convertida per la cultura pop en sinònim d’esforç físic èpic. Així comença Carros de foc (1981), recreació de la història de dos corredors, el devot cristià Eric Liddell i el jueu Harold Abrahams, que després d’enfrontar-se a l’antisemitisme, la rígida estructura social britànica i els capricis de Déu van aconseguir pujar al podi. Única ficció sobre l’olimpisme fins ara a guanyar la versió cinematogràfica de la medalla d’or, l’Oscar a la Millor Pel·lícula, transcorria en els Jocs Olímpics de París de 1924. I ara, just un segle després d’aquell esdeveniment, la mateixa ciutat tornarà a acollir uns Jocs, i segur que no trigarà a existir una pel·lícula inspirada en la cita perquè, al cap i a la fi, els Jocs Olímpics –els d’estiu i els d’hivern– ofereixen una col·lecció d’explosius moments climàtics resultants d’anys de dedicació, sacrifici i ambició i embolicats de missatges inspiradors o, en altres paraules, pur drama cinematogràfic. És lògic, doncs, que històries de superació olímpica similars a la protagonitzada per Liddell i Abrahams hagin contribuït a convertir el cine olímpic en un subgènere prolífic. L’heroi de Berlín (2016), per exemple, repassa la vida de Jesse Owens centrant-se, per descomptat, en l’actuació del llegendari atleta afroamericà en els Jocs Olímpics celebrats a la capital alemanya el 1936, durant els quals va desafiar el nazisme obtenint quatre medalles d’or; la pel·lícula deixa clara la hipocresia de la qual Owens va ser víctima, convertit pel comitè olímpic nord-americà en símbol de protesta contra les polítiques xenòfobes de Hitler però alhora sotmès al racisme sistèmic al seu propi país. Metàfora política També en forma de metàfora política convida a ser interpretada la victòria que recrea El milagro (2004), la que va obtenir l’equip nord-americà d’hoquei sobre gel en els Jocs Olímpics d’hivern de 1980, a Lake Placid (Nova York), imposant-se contra tot pronòstic a la fins aleshores imbatible selecció soviètica en l’etapa més tensa de la Guerra Freda i simbolitzant així el triomf d’Occident sobre el comunisme; el treball en equip, la perseverança i el culte a la bandera hi van tenir molt a veure, i també en l’entranyable anècdota olímpica que Elegidos para el triunfo (1993) exagera i distorsiona amb fins còmics: el 1988, a Calgary, Jamaica –un país no precisament conegut pels seus hiverns i els seus paisatges nevats–, se les va arreglar per enviar quatre dels seus atletes que participessin en la competició de bobsleigh; per descomptat, no van guanyar medalla, però es van erigir en favorits del públic. I en aquesta mateixa cita també va participar Michael Edwards, el primer esportista a representar la Gran Bretanya en la competició de salts d’esquí en uns Jocs malgrat els seus evidents problemes de sobrepès i la seva severa miopia; va acabar en últim lloc en les dues proves de les quals va formar part, però això no li va impedir convertir-se en plusmarquista del seu país. De repassar la seva rocambolesca història se’n va encarregar L’Eddie, l’àguila (2016). Terrorisme Inevitablement, atès com de procliu és l’ésser humà a la roïndat, algunes de les pel·lícules aquí esmentades no donen cap cabuda en el seu metratge al tipus d’ideals –la pau, la unió, la germandat– invocats pel fundador del Moviment Olímpic, Pierre de Coubertin. El 5 de setembre de 1972, a Múnic, vuit terroristes palestins van irrompre a la Vila Olímpica i van acabar matant 11 membres de la delegació israeliana, i l’oscaritzat documental One Day in September va recrear l’ocorregut barrejant imatges d’arxiu amb entrevistes efectuades ad hoc a alguns dels implicats, entre ells un dels terroristes; el mateix succés va servir de premissa a Steven Spielberg en una de les seves pel·lícules més ombrívoles, Munich, que rememora l’operació orquestrada pel Mossad per assassinar tots els que havien tingut alguna cosa a veure en la matança, i es mostra inequívocament crítica amb la set de venjança israeliana. Foxcatcher recrea la funesta figura del milionari John du Pont, que des de principis dels anys 80 es va convertir en propietari i patrocinador d’un equip de lluita lliure, va viatjar als Jocs de Seül el 1988 per veure-hi competir el més dotat dels seus nois i anys després, presa de la gelosia, va assassinar el germà d’aquest. I Jo, Tonya retrata amb molta sorna la patinadora olímpica Tonya Harding, recordada sobretot per l’escàndol que va acabar amb la seva carrera: l’agressió que el 1994 va patir la seva rival Nancy Kerrigan, pel que sembla orquestrada per l’exmarit de Harding per aplanar el camí de la seva dona cap als Jocs d’Hivern de Lillehammer, i de la qual ningú arribarà mai a tenir clar quin grau d’implicació va tenir ella mateixa. Les pel·lícules oficials Pràcticament des del principi de l’olimpisme modern, el Comitè Olímpic Internacional (COI) ha patrocinat una pel·lícula oficial per a cada edició dels Jocs; l’encarregat de dirigir la dels de Barcelona’92 va ser Carlos Saura, que va decidir centrar-la en la prova reina de l’atletisme i, en conseqüència, titular-la Marathon (1993). I el cert és que entre el gruix d’aquests llargmetratges esponsoritzats, i que fins a cert punt podrien considerar-se autopromocionals, es troben les que probablement siguin les dues millors obres cinematogràfiques de temàtica olímpica que existeixen. La primera d’elles és el díptic Olympia (1938), que en bona mesura va ser concebut per donar suport als rotllos de Hitler sobre la superioritat de la raça ària, però que, en qualsevol cas, és una aclaparadora lliçó de cine per part de la seva directora, Leni Riefenstahl. Centrada en els Jocs de 1936 –inclou, compte, imatges de les victòries d’Owens–, va oferir un catàleg de tècniques narratives –moviments alentits dramàtics, plans de multituds, imatges preses sota l’aigua– que posteriorment s’incorporarien al cànon del cine esportiu, i així mateix va instaurar el model del que entenem per esperit olímpic: una celebració de la sang, la suor, les llàgrimes i la força de voluntat d’atletes a la recerca de la glòria. Sens dubte, el mestre japonès Kon Ichikawa es va deixar influir en una mesura o una altra per ella a l’hora de rodar el seu magnífic documental Las olimpiadas de Tokio (1965). Inicialment incomprès –el comitè olímpic japonès el va considerar massa arty i va exigir al director que el reedités de cara a la seva estrena–, és un llarg i hipnòtic poema visual que captura a la perfecció les diferents atmosferes que van envoltar els Jocs de 1964, i que aconsegueix introduir l’espectador en els diferents estats mentals pels quals passen els competidors, corrin o saltin, guanyin o perdin. Sigui qui sigui la persona encarregada de dirigir la pel·lícula oficial de París 2024, que no s’oblidi de fer-li un cop d’ull.

L’esport olímpic, un filó per al cine

El cine ha explotat des de sempre l’èpica i l’estètica dels Jocs Olímpics, i l’esport en general, per la immensa col·lecció de moments que ofereix, pur drama fílmic.

El més llegit