"Vull ser recordat com a poeta, no com a fill de Tàpies"

Antoni Tàpies va morir el 2012. El més petit dels seus tres fills, Miquel, el promotor més actiu de la seva fundació, un any després. De manera abrupta va recaure en el primogènit, Toni, la responsabilitat del llegat, resumit fabulosament en l’antològica La pràctica de l’art, que celebra el centenari del pintor en el Museu Tàpies. Però ell és poeta –La llum deshabitada (Pagès Editors) reuneix els seus vuit títols– i reivindica el seu espai. La mort del seu germà el va col·locar en un lloc inesperat. Em va tocar assumir el seu paper. Tinc una certa timidesa, que superat amb els anys. No m’agrada el protagonisme. He vist què representa ser famós a casa del meu pare. El meu germà ho va viure pitjor que jo, crec. Vull que l’obra del meu pare continuï tenint presència, però una cosa és el meu pare i una altra jo. ¿És molt diferent? He fet coses que a ell no li agradaven. Soc pilot d’avió, i el meu pare tenia molta por de volar. M’he dedicat a la nàutica, i ell no suportava els vaixells. Les seves cases eren atapeïdes d’objectes, i jo soc més minimalista. Durant anys vaig tenir una galeria i vaig lluitar per la creativitat dels altres. Va arribar un punt en què vaig pensar que no escriuria més. Fins que ho vaig reprendre durant la pandèmia. Ara vull defensar la meva creativitat. ¿Estar sota la resplendor d’un artista majúscul pesa com una llosa? Una mica. Molts pensen: "A Toni Tàpies se li deuen obrir totes les portes". I és radicalment al contrari. Quan era jove em vaig armar de valor i em vaig plantar a Edicions 62 amb un amic. Vaig preguntar què podia fer ell per publicar un llibre. Presentar-se a un premi, em van recomanar. En realitat, l’interessat era vostè. Sí. Em vaig presentar amb pseudònim. Al cap d’uns dies, Ramon Balasch, de Llibres del Mall, em va dir: "¿T’has presentat amb pseudònim?". "Sí", vaig confessar. "Doncs has guanyat el premi". Al cap de poc em van dir que els sabia greu però que, quan van veure que era fill de Tàpies, el donaven a un altre. No em vaig presentar mai més a un premi. Ara és marquès de Tàpies. Això també m’ha tocat... Ja ho veu, no m’he acabat d’emancipar mai. A la casa de Campins, per exemple, hi vaig poc, perquè representa aquesta llosa de què parlàvem. ¿En quin sentit? És la meva infància. Hi anàvem cada estiu. Al meu pare li agradava anar-hi per treballar perquè estava aïllat. No va pensar mai: "Anem 15 dies a Mallorca, que els nens disfrutaran més." Al Montseny ho vam passar bé, però és una casa amb massa presències. ¿Era un pare sever? Amb les notes. Vaig estudiar a l’Escola Suïssa, molt rígida, i no es conformava amb el notable. No arribava a les seves expectatives. No sé si és per això que soc molt autocrític, massa, i a vegades he perdut oportunitats. ¿Com es reclama? M’agradaria ser recordat com a poeta, no com el fill d’Antoni Tàpies. La poesia és una manera de buidar-te i, a partir del buit, recrear-te. Ungaretti deia que la bona poesia sempre ha de tenir un secret. I hi estic absolutament d’acord. ¿Què hi ha de Tàpies en Tàpies? L’actitud d’investigació constant i el rigor. A mi em van influir, primer, Joan Brossa, i la generació del 27. És curiós que estudiés Medicina. Sempre em va interessar la ciència, però el primer dia que vaig començar a treballar a l’Hospital del Mar vaig pensar: "No és per a tu". Massa patiment i dolor. Vaig sentir que tenia molta pressió. Ho vaig deixar vuit anys després, però va crear un pòsit que influeix en la meva obra. ¿Hi ha cap empremta seva a l’obra del pare? Alguna n’hi ha. Un dia em va desaparèixer una bota i va aparèixer en un quadre [Dukkha, 1995]. També una diana que vaig dibuixar quan em van deixar una escopeta de balins. Cises a part, ¿li va deixar tacar teles? No li agradava que l’observessin mentre creava. Però el primer record que tinc d’ell –jo devia tenir 5 o 6 anys– és del petit pis del carrer Sant Elies: tenia curiositat per veure com treballava; es veu que la meva presència no li representava una gran molèstia i em donava pigments i cartrons. ¿"Duus un signe al crani que m’orienta", li dedica en una poesia. El crani és present a la seva obra. I és un reconeixement de la importància que va tenir per a mi com a pare i com a intel·lectual. Els últims anys es dolia de no haver aconseguit captar l’univers en un traç. Una aspiració de tot creador. Però també tenia certa inseguretat. Un cop em va dir: "Quan ja no hi sigui, ¿continuaràs la meva lluita?". Jo no veig la vida com una lluita, però li vaig prometre continuar defensant la seva obra.

El més llegit