La ¿nova? vida de la comèdia romàntica

Fa un temps, la comèdia romàntica va ser donada per morta. No es coneix la data exacta del succés, perquè va passar gradualment. A principis de la dècada passada, o més aviat a finals de l’anterior, els estudis de Hollywood van començar a interessar-se gairebé exclusivament a finançar o bé sagues de superherois i altres blockbusters de 200 milions de dòlars, amb els quals mantenir el negoci, o bé cine de pressupost mitjà dissenyat per aspirar a premis, per tal de donar-se aires d’importància. Incapaços d’encaixar en alguna de les dues categories, aquestes pel·lícules lleugeres que parlaven de l’amor amb humor van anar quedant relegades a les plataformes de streaming, disposades a produir-les per pocs diners, amb actors desconeguts i a partir de guions que bé podrien haver sigut escrits per una intel·ligència artificial. I, considerant aquest evident procés de decadència, és inevitable sentir sorpresa davant l’exhibició de força que el gènere està oferint el 2024. Acaba d’arribar als cines, Fly me to the Moon, rom-com ambientada en plena guerra espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica que protagonitzen Scarlett Johansson i Channing Tatum, i que sens dubte és una de les apostes de Hollywood per a la taquilla estiuenca. Dues setmanes enrere va desembarcar a Netflix la comèdia Un asunto familiar, en la qual Zac Efron encarna una estrella de cine que inicia una relació amb la mare del seu assistent, a la qual dona vida Nicole Kidman. Dos mesos abans s’havia estrenat a Amazon Prime La idea de ti, en la qual també Anne Hathaway es fica en la pell d’una dona que s’enamora d’un home notablement més jove que ella, en aquest cas component d’una boy band, i poc després d’això van aterrar a la cartellera Lo que sucede después, la tornada de Meg Ryan al gènere del qual al seu dia va ser reina indiscutible, i El especialista, barreja d’idil·li, comèdia i acció protagonitzada per Ryan Gosling i Emily Blunt. I no oblidem que el primer èxit comercial de Hollywood de l’any va ser Cualquiera menos tú, relectura de Molt soroll per no res, que –en bona mesura gràcies al sex appeal dels seus protagonistes, Glen Powell i Sydney Sweeney- va arribar a recaptar gairebé 220 milions de dòlars. Per explicar l’aparent ressorgiment, d’entrada és necessari tenir en compte el gran èxit obtingut a la taquilla fa dos anys per La ciudad perdida (2022), remake no confés de Darrere el cor verd (1984) també protagonitzat per Tatum, junt amb Sandra Bullock, i Viaje al paraíso (2022), que va tornar a demostrar la química compartida que Julia Roberts i George Clooney són capaços d’exhibir en pantalla. Un altre possible motiu al·ludiria al funcionament cíclic del negoci: si la comèdia romàntica va entrar en decadència per culpa de l’auge del cine de superherois, és lògic que en surti ara que les pel·lícules de justiciers de còmic semblen passar la seva pròpia crisi. Referent a això, en tot cas, es pot dir que l’amor, tema central de la rom-com, transcendeix modes i èpoques. Hollywood havia estat construint comèdies al voltant dels assumptes del cor de manera regular des dels anys 30 i 40 –protagonitzades per figures com Spencer Tracy, Katharine Hepburn, Cary Grant i Rosalind Russell– quan l’orgasme fingit per Ryan en la seqüència central de Quan en Harry va trobar la Sally (1989) va donar inici a l’edat daurada del gènere, de la qual també destaquen Pretty woman (1990), Alguna cosa per recordar (1993), Quatre bodes i un funeral (1994), Tens un e-mail (1998) i Love actually (2003), entre molts altres títols. Clixés i poca diversitat Per descomptat, això sí, el declivi que el gènere va afrontar alguns anys després no va ser només culpa dels superherois, sinó també seva, per la seva excessiva dependència dels clixés –els mateixos esquemes narratius, les mateixes escenes de petons sota la pluja, els mateixos finals feliços– i la seva cursileria, per ser prou il·lusòries per fer que moltes parelles se sentissin estafades per aquestes pel·lícules, i per la seva flagrant falta de diversitat referent al gènere, la classe social, la raça i l’orientació sexual: gairebé totes se centraven en gent blanca i rica, donaven per fet no només que l’únic objectiu de les dones en aquesta vida és trobar el seu príncep blau, sinó també que estan disposades a sotmetre’s a tota mena d’indignitats quan creuen haver-lo trobat, i relegaven els personatges no heterosexuals a la perifèria de la història. I moltes, a més, se sostenien sobre fonaments narratius que amb el temps s’han revelat com a problemàtics. Mentre dormies (1995) explicava la història d’una dona que es fa passar per la nòvia d’un home comatós i després es casa amb el germà d’ell–¿romanticisme o psicopatia?–; la premissa de La boda del meu millor amic (1997) –un home i una dona acorden que es casaran si cap dels dos ha trobat la seva mitja taronja als 28 anys– fa olor de naftalina, i El diari de Bridget Jones (2001), a més de basar el seu humor en la grassofòbia, donava per bones dinàmiques de parella limítrofes en l’abús. Finalment, l’idealisme amorós que aquestes pel·lícules promouen va anar quedant en desús a mida que el zeitgeist es deixava contaminar pel cinisme i el desencant davant l’amor i la monogàmia, sobretot després de l’eclosió de les xarxes socials. En realitat, les xarxes van fer molt per portar les comèdies romàntiques a la ruïna, perquè s’encarreguen de fer el treball que abans atribuíem a la serendipitat, o a Cupido. Actualment, la tecnologia analitza la viabilitat de certes connexions romàntiques fins i tot abans que es produeixin, i tot i que qualsevol de nosaltres continua sent susceptible d’experimentar l’amor a primera vista, amb cinc minuts online n’hi ha prou per tirar per terra totes les emocionants incògnites que se’n deriven. Cap de les comèdies romàntiques estrenades aquest any té en compte Tinder. Tampoc presten atenció a relacions interracials, ni a la comunitat LGTBIQ+, ni al poliamor; no són precisament revolucionàries. I no són una prova suficient que el gènere tornarà al lloc que una vegada va ocupar a Hollywood. En el seu intent, això sí, comptarà amb una circumstància decisiva a favor seu. Vivim temps d’incertesa, de crispació, d’intolerància i de violència, i no anem sobrats del que aquestes pel·lícules són capaces d’oferir: un raig d’esperança, una bona dosi de fe en el poder curatiu de l’amor i la garantia d’un final feliç.

La ¿nova? vida de la comèdia romàntica

La ‘rom-com’, en declivi en els últims temps per la seva dependència dels clixés, la seva cursileria i la seva flagrant falta de diversitat, assaja ara el seu ressorgiment amb apostes com l’acabada d’estrenar ‘Fly me tho the Moon’.

El més llegit