Lyndsey Stonebridge: "La ironia és que Arendt avui podria obtenir el premi Arendt"

En els mesos posteriors a la victòria de Donald Trump el 2016, Los orígenes del totalitarismo de Hannah Arendt es va col·locar inesperadament en la llista de llibres més venuts als Estats Units. Amazon va arribar a quedar-se sense estoc d’aquest llibre publicat el 1951 en el qual Arendt, una filòsofa jueva que va aconseguir escapar-se dels nazis després de passar pel camp de concentració de Gurs, descrivia com les condicions històriques al segle XX es van conjurar per "dotar el mal d’una forma política sorprenentment moderna". L’ascens de la ultradreta, les teories de la conspiració, la postveritat i la constatació que, per a molts, avui les vides d’alguns són supèrflues, l’han tornat a posar de moda. Milions de joves arreu del món, de Rússia a Europa i els Estats Units, han descobert Arendt. L’acadèmica i professora d’Humanitats i Drets Humans a la Universitat de Birmingham Lyndsey Stonebridge acaba de publicar Somos libres de cambiar el mundo. Pensar como Hannah Arendt (Ariel), una biografia en la qual explica per què la brillant filòsofa jueva, refugiada, feminista i intel·lectual independent s’ha tornat "imprescindible per al segle XXI". Per accident. Vaig llegir La condició humana gairebé en secret; mai abans havia llegit alguna cosa així. Quan era estudiant no se la llegia gaire, era l’època del postestructuralisme a Europa. Després va arribar el segle XXI i les coses van començar a torçar-se: Putin, Orbán, el col·lapse dels Estats Units, l’ascens de la ultradreta, el Brexit, Trump... i en aquell moment la meva conversa amb Arendt es va tornar més intensa i urgent. Sí, penso molt en tot el que Arendt hauria de dir avui sobre la guerra de Gaza. La vaig recordar quan es va cancel·lar l’entrega del premi que porta el seu nom a l’escriptora Masha Gessen. La ironia és que a Hannah Arendt no se li permetria avui obtenir el Premi Hannah Arendt. Ella també criticava Israel tot el temps. En Los orígenes del totalitarismo va escriure que fins i tot quan els règims totalitaris haguessin acabat, els veritables problemes del nostre temps es revelarien en la seva forma més veritable, però no necessàriament la més cruel. Per a ella, el totalitarisme havia posat una cosa al món que no seria vençuda ni pel liberalisme ni pel nou ordre mundial, el dret internacional o la derrota de l’URSS. Creia que aquesta sensació d’alienació i soledat, de desconnexió i desarrelament que es va apoderar del món no se n’aniria enlloc. Aquests corrents subterranis que van sortir a la superfície amb el nazisme i el comunisme han ressorgit altre cop. Un membre de les Pussy Riot que va aconseguir escapar de Rússia després que comencés la guerra portava una còpia de Los orígenes del totalitarismo a la motxilla. La clau per a mi és que més que tenir una teoria filosòfica o un sistema, el que fa Hannah Arendt és animar-te a pensar per tu mateix. Les xarxes socials haurien sigut un malson per a ella. Arendt pensava que la categoria de l’àmbit social era una de les més perilloses. M’atreviria a dir que Twitter és un dels llocs més solitaris del planeta, ple de gent buscant aprovació social, èxit, amb por i tendència a l’autocensura. Vaig créixer en la generació de "el terreny personal és polític". I per descomptat que ho és, perquè cada llei sobre l’avortament o el divorci impacta en la nostra vida privada. Però Arendt m’ha ensenyat que no té per què ser així. Les dones haurien de tenir dret a la privacitat. Perquè per pensar, actuar, per ser part del món, cal poder retirar-se del món. El fet que la vida personal de les dones es converteixi en política és totalitari. Que els nostres cossos es tornin una cosa política no significa que hagin de ser-ho. Les persones no hauríem de ser polítiques tota l’estona. A l’Iran, a Rússia i a l’Afganistan, uns estats totalitaris impulsats ideològicament pel terror, les dones, el queer i el trans es presenten com a coses perilloses. Arendt tenia dues fotos a l’escriptori del seu apartament de Nova York. Una era del seu segon marit, Heinrich Blücher, i l’altra, de Heidegger. La gent passa per alt que va ser el seu mestre, no només el seu amant. Les seves idees van donar pas a l’existencialisme i la van deixar completament atònita. Es va sentir vista per primera vegada. Tots hem tingut un mestre que ens ha donat un llenguatge per parlar de viure, per entendre el món. Heidegger va ser aquesta persona. Després ella el va abandonar i es van separar després que ell s’unís al partit nazi. És cert que després van reiniciar la seva amistat intel·lectual. Ella sabia que no podia pensar les coses que pensava sense ell. Però com que vivim en una societat sexista, la gent està obsessionada amb el sexe i amb el que fan les dones, no amb el que escriuen. A les dones, a més, no se’ls permet separar-se. I Arendt va tenir una vida privada molt intempestiva. Heidegger és el gran pensador de la tragèdia existencial. Ella va començar a canviar això quan tenia 23 anys, a l’escriure la seva tesi sobre Agustí i pensar: no, la clau de la condició humana no és la mort, és l’amor. Arendt és heideggeriana i antiheideggeriana alhora. Sí, crec que no estaven d’acord en gaires coses perquè Arendt pensava que l’amor no havia d’entrar en política, però l’admirava. No la culpo, la primera vegada que llegeixes Baldwin sona com si vingués directament de Déu. És un geni. Em sembla molt significatiu que en només sis mesos, entre el 62 i el 63, es publiquessin Primavera silenciosa de Rachel Carson, Carta desde una región en mi mente de James Baldwin i Eichman en Jerusalem d’Arendt. Són tres obres mestres sobre el mal dels temps moderns: la catàstrofe mediambiental, el racisme endèmic i la banalitat del mal. Cap dels tres va ser un gran constructor d’un sistema filosòfic revolucionari, però els tres tenien un agut sentit del que ja hi havia al món. Volien preservar el que veien que estava sent atacat. Una gran pregunta. Després del 1933, Arendt va dir que no volia passar més temps amb filòsofs ni tenir res a veure amb el que va anomenar "negoci intel·lectual". Va veure com unes persones que es consideraven molt intel·ligents no eren prou intel·ligents per no ser còmplices del feixisme. Tenia un fort compromís amb l’esfera pública, de fet molts dels seus assajos sorgeixen de discursos, però mai es va inclinar per la professionalització de la filosofia. Preferia Sòcrates, que s’asseia amb els joves a l’àgora, ensenyant-los a pensar i a estar perplexos, que Plató, que volia un govern de reis filòsofs. Aquest és el totalitarisme original.

El més llegit