Sopa de Cabra, bonica però difícil maduresa

Caldrà començar a veure Sopa de Cabra com una espècie estranya de l’escena, el grup de rock que, des del seu cànon juvenil original, evoluciona cap a un so i uns textos adults, que conserva el nucli (quartet) de la seva formació clàssica i que ofereix concerts no circumscrits al revival dels vells èxits, reflectint les successives etapes del seu camí i destapant cançons noves. I en català. Pensin i veuran que no abunden els casos com el seu (tampoc en castellà). Maquinària professional i amb sentiment, aquesta, com vam poder constatar ahir als jardins de Pedralbes, festival Les Nits de Barcelona. La banda de Girona va elegir aquesta plaça per emprendre la gira que conduirà a Ànima, el seu nou àlbum, que publicarà al novembre i del qual ja ha començat a destapar cançons. Per obrir va elegir les ja conegudes: l’esvelta Cercles (de l’àlbum que va formalitzar la seva tornada el 2015), un parell de cites a Nou (de 1998, el disc més present de la nit, amb cinc temes) i la llunyana Per no dir res. Missatge de llum Gerard Quintana va agrair als assistents haver acudit tan "polits, macos i mudats" i va fer notar l’absència de Cuco Lisicic, el baixista, convalescent aquests dies d’una insuficiència renal i la plaça de la qual cobreix temporalment Miki Santamaria (de Doctor Prats). A Cuco va enviar el missatge de Quan es faci fosc, entenent, va dir, que és en la foscor on més es pot percebre la llum. Sopa de Cabra, en el seu perfil més sobri i desenvolupat, disfrutant del mig temps, de l’esplendor melòdic i de les capes de guitarres i teclats: la poc menys que quàntica Eix de rotació, el groove d’Hores bruixes, el foli en blanc que ofereix Els teus somnis. A no tothom li va semblar bona idea aquest rumb ("fot-li canya!", va cridar algú), però cap allà van apuntar també les dues cançons d’estrena. La folkie Temps de sega, amb Beth Rodergas com a convidada, i Que et vagi bé, a la qual es va sumar Triquell. Un rock temperat, tallant i suau contra maniqueismes i enrocaments: "No tot és negre o blanc / ni és grisa la sang / El món canvia de color / de manera constant". Tot i que el (breu) passatge acústic va remoure les grades amb el clàssic Mai trobaràs, els vells números es van amuntegar en el tram final, i amb tot el seu fragor rocker. Allà sí que l’altre assistent que va demanar a Quintana que fessin el favor de tocar-ne "alguna que coneguem tots" va poder delectar-se. D’El far del sud a L’Empordà, passant per trofeus com Si et quedes amb mi o El boig de la ciutat. Tots contents. No sempre és fàcil madurar per a una banda de rock’n’roll.

El més llegit