Estopa: "Toquem a casa, que és un plus. És el concert més important de la nostra vida"

Doncs tenen al davant el concert més bèstia de les seves vides. Vam actuar a La Cartuja, a Sevilla, i vam pensar: "És el concert més multitudinari que hem fet". Després a Madrid, al Metropolitano, i el mateix, "el més multitudinari", i ara, Barcelona, més encara. ¿On és el final? Doncs aquí. ¿Són 56.000 assistents? ¡Què dius, al final en seran 60.000! Unes 59.800 persones més convidats. Com que no posem passarel·les ni aquestes coses, ocupem tot el que dona l’estadi. En un lloc d’aquestes dimensions, amb el públic en certa llunyania, ¿com es fa per connectar? Jo no ho sabia fins que vam actuar a Sevilla. Estava molt preocupat, em vaig posar malalt, em feia mal el coll, nervis... La meva por no era fer-ho malament, era pensar com se centraria tanta gent, si potser no portàvem prou equip de so, si es posarien a parlar... Quan vam començar amb la primera cançó i vam veure tothom concentrat, aixecant els braços, com en un ritual ancestral, cantant tots a l’una..., em vaig quedar una miqueta més tranquil. Al Metropolitano pensava que allò no ens estava passant a nosaltres, que qui estava actuant allà era Bruce Springsteen o Coldplay. I ara toquem a casa, que és un plus. És el concert més important de la nostra vida. Se sent la pressió. ¡Al màxim! Però no podem fer cap altra cosa que viure-la, i la por és allà, a decebre, a fer-ho malament, que no soni bé... Totes les pors que puguis tenir... de cop. Sense passarel·les, ni teloners, ni convidats. Un concert una mica aguanta’m el cubata. Però no és per vacil·lar, ¿eh? És que si hi hagués convidats ens posaríem encara més nerviosos. El nostre productor, Sergio Castillo, en pau descansi, sempre ens deia: "A Madrid, a Barcelona..., experiments, no". Tot el que hem après ho abocarem allà. Són concerts d’unes dues hores i mitja. El repertori canvia una mica cada concert, però Tu calorro és sempre la primera. I l’última Como Camarón. Això es quedarà així molt temps. ¿Com ha funcionat ‘La rumba del Pescaílla’, amb les seves estrofes en català, quan han tocat per tot Espanya? La vam cantar a Sevilla, a Madrid... I quina alegria, quan canto allò d’"era molt bona persona, però el que més li agradava era la ciutat de...", i callo, i tot Madrid diu: "¡De Barcelona!". Espectacular. Chapeau per Madrid. I per Sevilla. Estopa, ambaixadors oficiosos de Catalunya. ¡Perquè després ens diguin que parlem malament el català! Si no el parlem, perquè no el parlem. Si el parlem, i ho fem amb tot el nostre carinyo, perquè Catalunya és la nostra terra i ens ve de gust, surt algú dient que el parlem malament. S’han muntat una espècie de gira cap de setmana, amb concerts sobretot els divendres i dissabtes. Res de rutes interminables. La seva vida familiar i les seves rutines quotidianes manen. Des que vam començar al maig, a Bilbao, la pauta era concert dissabte i tornar diumenge. Després, dilluns ja tornes a la teva vida de sempre, vas a llençar les escombraries, al súper... I mires de cuidar-te una mica, no sortir de festa. Normal. ¿Això és el que fa que no els pugi al cap això d’omplir estadis alegrement? Suposo. Quan baixes d’allà i veus el teu fill i la teva família, ja està, et passa tot. El meu fill se n’ha anat ara de colònies a Malta. Això és important. Després dels concerts li truco i no li parlo del concert. "Fill, com estàs, què has menjat, posa’t crema per al sol..." ¿S’ha enganxat a alguna sèrie en aquestes jornades normals, entre concert i concert? És clar, sempre, sempre. He vist Materia oscura, que va una mica de física quàntica, universos paral·lels i això que m’agrada a mi. És bastant fàcil, però m’ha entretingut moltíssim. M’ha recordat una mica a La dimensió desconeguda. Aquest dilluns s’ha viralitzat a la xarxa social X [abans Twitter] una part d’una entrevista de fa uns mesos amb EL PERIÓDICO en la qual donaven la seva opinió crítica sobre la meritocràcia. Ho he vist. Ho ha posat Arantxa (Tirado), ¿oi? És una crac. Sempre parla genial de nosaltres. De tota manera, a Estopa hi deu haver hagut sort, però també talent i esforç. És clar, perquè molta gent està dient que jo dic que no s’ha de treballar, i jo no estic dient això. Treballar no mola, però cal fer-ho. I si no tens ni talent, ni treballes, ni tens sort... Els factors són aquests. Cal tenir una miqueta de tot, i si tens algun cunyat regidor, millor. M’he adonat que, generalment, és un discurs en el qual no es predica amb l’exemple. ¿Com va el seu documental? Són diversos, ¿eh? Ens van venir de Movistar i ens van proposar fer un docuconcert, com el que van fer amb Joaquín Sabina. I després hi ha allò de Jordi Évole, un documental que és una pel·lícula de la història d’Estopa. I després de l’Estadi Olímpic, ¿què? ¿El Camp Nou és a l’horitzó? Doncs... dimecres hi haurà Laporta en el concert, crec. Mira, potser li demano això del Camp Nou. Home, una inauguració del Camp Nou estaria bé, ¿no? Se m’acaba d’acudir, quan tu ho has dit. Vaig parlar amb ell no fa gaires dies, la veritat: "Et poso al teu mateix lloc, ¿eh?". A la seva mateixa localitat de la llotja.

Estopa: "Toquem a casa, que és un plus. És el concert més important de la nostra vida"

«Tenim pressió, però no podem fer cap altra cosa que viure-la. Totes les pors, de cop»

«¿Si puja l’èxit al cap? Quan baixes d’allà i veus la teva família, ja està, et passa tot»

El més llegit