La gota de l’essència i els arabescos

Recordo la primera vegada que vaig sentir cantar Sílvia Pérez Cruz. No era tan coneguda com ara. De fet, es pot dir que no ho era gens o que, en tot cas, el nombre de seguidors que tenia era reduït i es concentrava en els fans d’una colla de noies, alumnes de l’ESMUC, que havien format un grup que treballava el flamenc amb aires renovats. Es deien Las Migas i SPC hi cantava i hi tocava la guitarra. Aquella nit de tardor, en la inauguració del Festival Temporada Alta de 2009, SPC va pujar a l’escenari en solitari i, en l’estrena de l’obra El Jardí dels cinc arbres, un homenatge de Joan Ollé a Salvador Espriu, va enlluernar tot el públic amb dues o tres peces musicades a partir de poemes. A la sortida, ningú no parlava del muntatge o, en tot cas, no en parlaven amb l’entusiasme que tenien a l’hora de exalçar la veu d’aquella noia de vint-i-sis anys que els havia commogut. He tingut l’oportunitat de tornar-la a sentir unes quantes vegades, en escenaris molt petits. En un concert íntim, al Molí de l’Escala, amb no més d’un centenar d’assistents. O en una singular combinació entre música i vins, un tast que va dirigir Josep Roca i, en el qual, SPC i el quartet de corda Gerió establien paral·lelismes entre els dos universos. Pitu Roca ens va oferir una gota (una gota: a penes l’aroma evanescent d’un instant) de la bota centenària d’un vi olorós de Xerès. La mare d’aquell vi, el pòsit. Dipositada sobre el canell. L’oloraves, mentre la cantant dibuixava arabescos, també evanescents. Ben mirat, Sílvia Pérez Cruz –la seva veu, les composicions, la relació que manté amb la creativitat– s’assembla a aquella cerimònia ritual: la concentració de totes les essències, la capacitat de transmetre nous registres musicals la saviesa i la sensibilitat amagades, recloses en una història particular, reduïdes al que és essencial. Sílvia Pérez Cruz, en el moment de la sorpresa inicial, en el format reduït, s’apodera de l’ambient i és capaç de crear una atmosfera que molts (sense esforçar-s’hi gaire) qualificarien de màgica. M’imagino que les primeres actuacions d’aquella nena de Palafrugell que tot just començava a cantar, de la noieta que acompanyava el seu pare, amb dotze anys, a la taverna La Bella Lola de Calella, devien ser una mena de sotrac per a tots els assistents. Després, amb una educació particular en sensibilitat (gràcies a la mare) i amb el bagatge dels anys d’estudi a l’ESMUC (solfeig, saxo, piano, cajón flamenc, jazz, improvisació, composició, cant...) , la carrera de la cantant es va disparar, en bona part a causa d’una curiositat permanent i de l’esforç per variar de registres. Seria una feinada dir ara tots els guardons, els reconeixements, els premis que ha rebut. I també seria una empresa difícil recordar tots els camps que ha tocat, tots els mons que ha viscut. Música, és clar, però també cinema, teatre, col·laboracions, performances en museus, melodies, bandes sonores, gires per tot el món. SPC ha acabat essent una artística eclèctica, però amb el perfum permanent d’aquella gota d’essència que identifica, a la fi, el seu estil. Intensa existència Ho ha demostrat ara, en la inauguració del Festival Grec. Tres hores d’actuació en un concert –Circular– en el qual ha parlat de la infantesa i de l’adolescència, de la maduresa i el retorn, de la vellesa i la mort, del renaixement. Ella mateixa va dir, en la memorable nit de l’estrena, que semblava la celebració dels seus cent anys. Segurament perquè feia el compendi, tan jove, d’una existència intensa. Vestida de groc freedom yellow, vestida de nit (com la metafòrica, emotiva cançó composta pels seus pares), va recórrer a la intimitat i a les amistats (als duets), sense abandonar el concepte d’espectacle majestuós (quan dirigia el cor de les velles coneixences de Palafrugell) o, en conjunt, a allò que ella mateixa qualifica com la "gent maca" i "les coses precioses". Hi ha un punt d’amanerament, en Sílvia Pérez Cruz, que és company de viatge de la seva aparença senzilla. Els ornaments vocals i els refilets, per exemple, de Gallo negro, gallo rojo o d’Alfonsina y el mar, l’extrem dramatisme, posem per cas, d’Em moro, amb Salvador Sobral, exasperen més d’un espectador. Per no parlar dels comentaris d’almívar que acompanyen la seva cantúria. N’hi ha que no suporten tant de sucre i tanta piuladissa. Va com va. Potser tot prové de la nena amarada de poesia i bellesa, d’un cert sentiment tràgic de la vida i de l’amor passat pel sedàs de les giragonses vocals.

El més llegit