Marianne Wiggins, geni a cop de voluntat

Cinc dies abans que a Salman Rushdie, que llavors era el seu marit, li llancessin la fàtua que transformaria les seves vides el febrer de 1989, Marianne Wiggins (Lancaster, Pennsilvània, 1947) havia anunciat a l’escriptor angloindi que la relació no funcionava i la seva intenció era separar-se. Però quan va esclatar aquella bomba informativa, l’autora nord-americana, segona dona de Rushdie, el va recolzar en tot moment, es va tancar amb ell en un minúscul apartament i no va ser fins a alguns anys després que el divorci es faria efectiu. Gairebé al mateix temps de la publicació d’Els versos satànics, desencadenant de l’amenaça de mort, ho va fer també una de les millors novel·les de l’escriptora, John Dollar, que no va poder promocionar-la personalment tot i que algunes llibreries incitessin a la compra amb un eslògan d’escàs gust: Ja que no pot llegir el marit, llegeixi la seva dona. La carrera de Wiggins (i no diguem la vida) va quedar una mica perjudicada, però això no li va impedir continuar escrivint. Ella era ja una autora consolidada llavors i les seves novel·les no s’assemblaven en res a les ficcions magicomeravelloses del seu ex. El 2003, la seva novel·la Evidence of things unseen va ser nominada al Pulitzer i segueix ara amb Las propiedades de la sed (Libros del Asteroide), l’elaboració del qual s’inscriu en aquesta sèrie de catastròfiques desgràcies que han omplert la seva vida i que l’autora ha anat superant a cop de voluntat. I és que, quan li faltaven uns quants capítols per acabar-la, va patir un vessament cerebral que la va postrar en una cadira de rodes i va impedir la seva capacitat d’escriure, però no d’acabar la novel·la. Aigua per a Los Angeles Las propiedades de la sed reuneix un mosaic de memorables personatges i explica la desviació de les aigües d’un riu a Manzanar, Califòrnia, per proveir la ciutat de Los Angeles abans de la Segona Guerra Mundial. Però també relata com aquest lloc es va convertir en l’emplaçament d’un campament d’internament de ciutadans nord-americans d’origen japonès després de l’atac a Pearl Harbor. Tot això relatat amb un elegant llenguatge poètic i un to clàssic pròxim a John Steinbeck. "Tot i que no vaig pensar directament en Steinbeck mentre ho escrivia, és inevitable no tenir-lo en compte perquè va ser un intèrpret carinyós de la topografia californiana. Ell és el primer que em passa pel cap quan penso en autors californians", escriu Wiggins des del seu refugi als Estats Units, on viu amb Lara Porzar, filla del seu primer matrimoni, que ha sigut la persona, juntament amb el seu editor David Ulin, que la va ajudar a acabar el llibre. De fet, Lara Porzar és també la transcriptora de les paraules de Wiggins per a aquesta entrevista que s’ha realitzat per escrit. El que més sorprèn és com es pot escriure una novel·la així, tan ben estructurada, amb aquests impediments. Resulta gairebé miraculós el resultat aconseguit. "Mai començo a escriure abans de saber el final, després escric fins a arribar a aquest punt. Quan vaig tenir el vessament cerebral, hi havia tres o quatre capítols més per completar. Treballant amb la Lara i David Ulin vam arribar a la meitat del que havia previst. Escriure per mi en el passat ha sigut una activitat solitària i vaig haver de trobar vocabulari verbal per explicar les meves intencions artístiques en lloc de crear-les a la pàgina", explica. El que no es va completar no afecta substancialment la trama. Wiggins volia seguir fins al Japó un dels personatges principals, Schiff, un jueu al qual encarreguen dirigir el camp d’internament, i que acaba sent un dels redactors de la Constitució japonesa: "No vaig poder fer-ho perquè necessitava investigació específica sobre el tema i clarament ja no estic en condicions de fer-la". Un buit interessat Amb tot just una menció bastant amagada en una pel·lícula de culte juvenil com Karate Kid (a més, el mateix actor Pat Morita va estar reclòs en un camp a Arizona quan era adolescent) o a Bienvenido al Paraíso, d’Alan Parker, el tema dels camps d’internaments dels ciutadans nord-americans descendents de japonesos, que va implicar 120.000 persones amb les seves famílies tancades en períodes d’un a tres anys, ha sigut un tema difícil que s’ha volgut amagar sota l’alfombra. "La literatura nord-americana tendeix a ignorar els crims ètics del segle XX al nostre propi país", afirma l’autora, que en contraposició a aquesta infàmia, situa a la seva novel·la la vella utopia ecologista de Thoreau i la seva comunió amb la natura: "Em va inspirar la visita a Manzanar, que avui és un parc nacional. Vaig sentir que havia de portar la seva importància històrica al primer pla de la ment dels lectors moderns perquè gran part de la història dels Estats Units ha sigut esborrada perquè ens concentrem en el present". Wiggins no es rendeix. S’ha enfrontat a molts obstacles i els ha superat amb nota. ¿Creu que el seu llibre és fruit de la frase que es repeteix al llarg de la novel·la, "No pots salvar el que no estimes"? "Sí. Perquè l’amor va salvar aquesta novel·la", contesta l’autora, i és la seva filla qui la transcriu.

Marianne Wiggins, geni a cop de voluntat

L’escriptora nord-americana, exdona de Salman Rushdie, publica ‘Las propiedades de la sed’, una novel·la ambientada a Califòrnia en temps de la Segona Guerra Mundial. Va aconseguir acabar-la amb l’ajuda de la seva filla després de patir un vessament cerebral.

El més llegit