El cine ‘banlieue’ de Ladj Ly

"Macron va quedar commocionat després de veure-la, ens va dir que prendria mesures contra la pobresa i la violència que assolen aquestes àrees", explica Ladj Ly sobre l’encara president de França al reflexionar sobre l’impacte social del seu primer llargmetratge de ficció, Els miserables (2018), explosiva història de violència policial ambientada als suburbis parisencs que al seu dia va obtenir reconeixements com el premi del jurat al Festival de Cannes, la nominació a l’Oscar i el Cèsar a la millor pel·lícula. "Però no va fer res. Perquè no hi ha cap voluntat política per millorar les coses. Els polítics ens han fallat, només atenen els seus propis interessos. I, mentrestant, als barris parisencs cada mes maten almenys un jove. I les morts no pararan. Per això és obvi que he de continuar parlant del que passa allà", explica el director, tan rotund amb les seves paraules com amb el seu cine. Seria fàcil confondre la seva nova pel·lícula, Los indeseables, amb una continuació directa d’aquella aclamada opera prima. A més d’un títol similar, totes dues posen el focus en les asfixiants condicions que tenen les comunitats immigrants a la seva ciutat, i per fer-ho totes dues recorren a un estil narratiu descarnat i urgent. "Quan vaig començar a escriure Els miserables, la vaig concebre com la primera part d’una trilogia sobre la història del meu barri, Montfermeil", matisa Ly. "L’objectiu és cobrir 30 anys: aquella pel·lícula transcorria en l’època actual, Los indeseables ho fa al voltant del 2005 i la tercera pel·lícula se situarà als anys 90". Una similitud més amb la seva predecessora: si l’acció d’Els miserables culminava a l’interior d’un edifici, durant el violent enfrontament entre un grup d’agents i un de joves irats, la de Los indeseables s’inicia dins d’un altre bloc de pisos pròxim, on diversos homes fan el que poden per transportar el fèretre d’una àvia. Aquestes vivendes són, de fet, l’eix argumental d’una història de gentrificació i especulació immobiliària que transcorre en un context de prejudicis i corrupció institucionalitzats, tensions racials i misèria, i amb una seqüència central que contempla un desnonament forçós que deixa sense la seva llar dotzenes de veïns. "Persones com aquestes, immigrants majoritàriament procedents de l’Àfrica, són els indesitjables del títol", lamenta Ly. "La policia sol utilitzar paraules com plaga o feristeles per referir-s’hi". Majoritàriament, les situacions que planteja estan basades en successos reals. "Tot està inspirat en gent que conec; els meus propis pares van ser obligats a evacuar la seva casa quan jo tenia uns vint anys, i a canvi els van donar uns 15.000 euros, els van estafar", recorda Ly. "Jo em vaig iniciar com a narrador en l’àmbit del documental, i soc incapaç d’allunyar-me’n del tot. Per a mi, la càmera és una arma o, si més no, una eina amb què intentar canviar les coses". Va començar a fer pel·lícules, explica, quan va comprendre que tirar còctels Molotov a la policia no servia per canviar les coses. Va comprar la seva primera càmera a mitjans dels 90, amb 17 anys, i poc després va fundar el col·lectiu Kourtrajmé amb altres artistes com Kim Chapiron o Romain Gavras. Les imatges que va gravar en els disturbis viscuts a França el 2005 van ser després la base del seu curt 365 jours à Clichy-Montfermeil (2007), sobre dos nens que van morir electrocutats dins de la torre transformadora en la qual s’havien refugiat durant una batuda, i el 2010 va sacsejar els fonaments de la policia del seu país després de filmar com un jove emmanillat era colpejat per un grup de agents. "Per primera vegada, membres del cos de la policia van ser investigats i expulsats a causa de la difusió en vídeo d’una evidència d’actes de brutalitat policial", explica el realitzador. Recentment, va coescriure Atenea (2022), la pel·lícula més recent com a director de Gavras –fill del cineasta Costa Gavras-, una altra incendiària historia de violència als suburbis. No perd la motivació En tot aquest temps, reconeix, el seu cine no ha servit per a una millora efectiva de la situació. "Bona part del problema és conseqüència de la ferida oberta durant el colonialisme i el postcolonialisme, encara no tancada –assenyala–. El problema de França és que no vol reconèixer el seu passat. I, mentre continuïn sense assumir responsabilitats, les coses no se solucionaran". Malgrat això, afegeix, no ha perdut gens la motivació. "No puc permetre-m’ho. Potser hauria volgut créixer en un barri ric, però no ha sigut així. Tinc una batalla per entaular, i la lliuraré costi el que costi. Formo part de la primera generació de malians que van arribar a França, i hem d’assegurar una possibilitat d’integració real per als nostres fills". Amb aquesta finalitat, Ly va fa servir els beneficis que va obtenir gràcies a Els miserables per fundar l’escola de cine Kourtrajmé, que va ser inaugurada a Montfermeil el 2018 i actualment compta amb sucursals a Dakar, Guadalupe i Marsella. "L’objectiu és contribuir a fer que la nostra gent sigui retratada d’una manera fidedigna, i que la ficció ens deixi de convertir en caricatures", explica.

El més llegit