Calamaro s’anima al Poble Espanyol

Tan cabalós com va ser en altres temps Andrés Calamaro com a compositor, i en els últims anys té els seus seguidors a pa i aigua (des de Cargar la suerte, 2018). D’aquells temps en què treia cançons de sota de les pedres surt el repertori que dona cos a aquesta gira, que porta per títol Agenda 1999, el qual és un eufemisme per no anomenar-la sense embuts Honestidad brutal, 25 años. D’això es va tractar ahir al Poble Espanyol (festival Guitar BCN), de retre honors a aquest doble disc fonamental del rock en espanyol, i que el seu aniversari ha portat una reedició en forma de sèxtuple CD batejat com a extra brut. Un àlbum que dona la raó a les tesis que associen el dolor anímic i el caos amb la creativitat: hi flota tant una separació sentimental com el núvol de cànnabis i cocaïna en el qual van ser immortalitzades les cançons. Però parlem d’alguna cosa així com el Blonde on blonde de Calamaro, obra torrencial (més cohesionada que el posterior El salmón), en què la derrota i la ferida van propulsar un repertori devastador del qual, al Poble Espanyol, Calamaro va oferir una àmplia mostra, 16 de les seves 37 cançons. Començant a mig gas, amb el blues No va más camí del pols rocker de ¿Para qué? i Eclipsado. Cançons que destil·len certa bilis cap al gènere femení, cal dir, com Cuando te conocí ("ya no salías con aquel chico casado/ que te prometía que la dejaría/ y todavía no se había divorciado"), que la banda va desplegar amb maneres sòlides, narrativa rockera tocada pels ferotges sols de guitarra de Brian Figueroa. I què es pot dir del sarcasme de El día de la mujer mundial amb aquesta lírica entranyable ("ojalá te sientas solamente un poco mal"), cançó supertòxica vista amb certs ulls actuals, que va incorporar un bel·licós empelt de Kashmir de Led Zeppelin. I el paisatge després de l’amor i la guerra de Los aviones amb la seva cadència de bossa nova i el tacte jazzístic de Germán Wiedemer al piano. Més sobri i canònic Va ser un concert més sobri i canònic que altres que recordem a Barcelona, tot i que no hi van faltar alguns comentaris (aquesta vegada, breus) de tall extramusical, quan es va posar en sorres futboleres i va clamar a favor dels "periquitos, l’únic club de barri de Barcelona", que "diumenge es juguen l’ascens". Concert que va dedicar a Jaime Urrutia (Gabinete Caligari), "que compleix anys", obert en el tram final a temes d’altres àlbums. Calamaro seriós, competent i professional, adjectius que no sempre han esquitxat les cròniques dels seus concerts. Hi va haver, creuant-se amb Te quiero igual i Paloma, complimentades repesques de Tuyo siempre, Flaca (al teclat i propulsant el càntic general) o la inhabitual Alta suciedad en versió volcànica, estirant la festa. Y Días distintos, cançó contra les disjuntives impossibles, a favor "del vici, la música i l’amor". Comiat d’una nit en què Calamaro, acudint a composicions de fa 25 anys, va donar el seu millor perfil dels últims temps a Barcelona.

El més llegit