Una aplaudida ‘Adriana’ liceista

Després de la seva estrena liceista el 2012, va tornar al Gran Teatre l’esplèndid muntatge d’Adriana Lecouvreur del director d’escena David McVicar, la primera funció del qual va estar dedicada a la soprano Jodie Devos, morta ahir amb tan sols 35 anys; la jove cantant belga hauria d’haver debutat en Un ballo in maschera el febrer passat. La proposta escènica de l’òpera de Cilea, prodigi de passió teatral, utilitza elements tradicionals i del metateatre per explicar aquesta història d’amor, gelosia i desacords gràcies a un plantejament intel·ligent i a una direcció d’actors de luxe, reviscuda per Justin Way, tot això en un espai poètic molt aconseguit per l’escenografia de Charles Edwards, el vestuari de Brigitte Reiffenstuel i la il·luminació d’Adam Silverman. En tot cas, continua sense funcionar l’escena de la trobada de la Principessa amb Adriana, inversemblant malgrat la foscor. Adequada la coreografia d’Andrew George del tercer acte. Aquesta és una òpera per a un gran director de música teatral, ja que la tensió que emana d’aquesta partitura plena de colors és fonamental per donar ritme al que passa a l’escenari. I, clar, l’obra exigeix també grans veus liderades per una soprano d’aguts tan poderosos com els seus greus, una projecció considerable i un domini absolut de l’expressivitat al representar una dona enamorada i en conflictes; una mezzo immensa, de veu voluminosa i greus rotunds, i un tenor de línia elegant i dramàticament efectiu. Aquest últim ingredient va ser l’únic que es va poder disfrutar en plenitud gràcies a un Freddie de Tommaso espectacular, amb tot el que ha de tenir un gran Maurizio, sobretot vocalment. La seva Adriana, defensada per Aleksandra Kurzak, va cantar bé i va aplicar prodigiosos reguladors, però la seva dicció una mica ennuvolada i els seus greus discrets van faltar per acabar de delinear un personatge que ha d’arribar a cotes excepcionals; la seva última escena, en tot cas, va ser perfecta. Daniela Barcellona, anunciada malalta, és una excel·lent cantant, però la seva Principessa no va passar de correcta, ja que el rol requereix inflexions que l’obligaven a forçar, i no sempre amb èxit. S’hi va unir el devot i fidel Michonnet d’un sobri Ambrogio Maestri, amb algun agut extrem inestable. D’entre l’ampli comprimariat no es pot deixar de citar l’excel·lent tasca de Carlos Daza com a Quinault, de Marc Sala al paper de Poisson i d’Anaïs Masllorens com a M. Dangeville. La direcció musical de Patrick Summers no va arribar a aconseguir brindar tot el fulgor d’una partitura excelsa i amb moments gairebé pictòrics, tot i que va comptar amb una Simfònica liceista entregada i flexible junt amb un cor ben preparat per David-Huy Nguyen-Phung.

El més llegit