Joni D., el nen del punk barceloní dels anys 80

La primera ocupació punk de Barcelona va ser la d’un immoble municipal abandonat a Torrent de l’Olla, 41, el 7 de desembre de 1984, un divendres. Va durar molt poc. Algunes cròniques periodístiques parlen d’una hora. Joni D. (Barcelona, 1968) formava part del grup de suport exterior, que poc va poder fer davant l’expeditiva intervenció de la Policia Nacional i la Guàrdia Urbana. El 9 de desembre, diumenge, Joni D. va aparèixer juntament amb Pa, Silvia (Último Ressorte), Pep i Mimo (els dos futurs membres de Subterranean Kids) en la fotografia principal de la portada d’EL PERIÓDICO, sota el titular "Nacen en Barcelona los ocupa-pisos". A la imatge surten dues persones més a qui Joni no pot identificar. La foto es va fer en l’assemblea que va tenir lloc a l’Ateneu Llibertari de Gràcia, que llavors estava al carrer del Perill, el dia anterior, dissabte. Diumenge van quedar en llibertat els 19 detinguts dins de l’edifici ocupat. Dilluns, a l’institut concertat IPSE ("d’allà venien la meitat dels components de Clinic Humanoids i de Shit S.A., l’anomenada ‘penya del Clínic’", diu Joni), el nostre home, de fet un adolescent de 16 anys, tot i que ja era un veterà del punk, va haver de suportar que un professor i alguns alumnes es burlessin d’ell. "¿No tens casa o què?" i coses per l’estil. Se les va veure amb un de la seva classe i a l’arribar a casa, que sí que en tenia, va comunicar als seus pares que no tornaria a l’IPSE. "Tampoc es van tornar bojos –explica–. El meu pare em va col·locar com a aprenent a la drogueria en la qual treballava". Als 17 anys se’n va anar a viure a un pis que havien llogat uns amics. "Era com una comuna punk", assenyala, i el primer que va fer un cop va estar instal·lat va ser convidar a sopar els seus pares. "Em van acompanyar en tot", explica. Manifest Llibres ha reeditat Que pagui Pujol!, híbrid de memòries i crònica del punk barceloní dels anys 80, originalment publicat per Joni D. el 2010. Híbrid de memòries i crònica perquè Joni va estar on havia d’estar des de petit, com a fan, fanziner, radiofonista, organitzador de concerts, cantant, baixista, ocupa... El llibre té un marcat biaix polític i repara qualsevol llacuna que Joni pogués tenir amb rotunda documentació en forma de fotografies, pasquins, retalls de premsa, etcètera. La cronologia final va a missa. En realitat, la de Torrent de l’Olla, 41, no va ser la primera okupació punk a Barcelona. Sense anar més lluny, jo havia estat abans en un pàrquing ocupat al barri del Putxet i el Farró, i més que n’hi devia haver per allà. Però sí que va ser la primera okupació a Barcelona, i potser a Espanya, reivindicada en nom del moviment squatter. "Llavors es va establir un vincle amb el moviment llibertari de 1977-1978 –considera Joni–. I, al sortir als mitjans de comunicació, va tenir un efecte expansiu cap a Madrid, Saragossa, Pamplona, el País Basc". Poc després, el febrer de 1985, va ser ocupat l’immoble de Bolívar, 12. L’ocupació va durar més. També va tenir conseqüències pitjors. Cinc dels ocupes van ser enviats directament a la presó uns dies perquè havien estat en l’ocupació de Torrent de l’Olla. Sobre les simpaties que despertava el moviment, fins i tot entre la premsa suposadament progressista, parla alt i clar un titular d’El Noticiero Universal: "Cinc squatters ja tenen llar: el jutge els fica a la presó". L’article el firmava Blanca Cia. "Va ser supergreu –diu Joni–. Cap de nosaltres estava preparat per anar a la presó, o veure companys que anessin a la presó". Alguns ho van deixar i d’altres van persistir. La llarga ocupació de Cros, 10, el 1987, per crear l’Ateneu Alternatiu i Llibertari de Sants va ser un punt d’inflexió. Era possible. Punk polititzat Que pagui Pujol!, que pren el títol de l’epé de 1986 de L’Odi Social, posa el focus en la progressiva politització del punk barceloní als 80: les ràdios lliures, amb Ràdio Pica al capdavant, el cooperativisme, l’objecció de consciència contra el servei militar obligatori, la molt seriosa autodefensa davant els skins feixistes, Nou Barris com a bastió llibertari, la ja citada ocupació... Però, sobretot, explica la història d’unes persones que agafaven les regnes de les seves vides. "El 1982 o el 1983 jo podia sortir al carrer amb una creu gammada i una A d’anarquia a la jaqueta –explica Joni–. El punk era destrucció. Però, des que vam començar a fer coses, ens vam adonar que fer coses és també defensar-les. Això és l’autogestió i això és l’anarquia". Primer amb l’agència de representació Hace Color i des de fa 20 anys amb el segell discogràfic Kasba Music, Joni considera que ha mantingut els seus ideals dins del caníbal tinglado musical. "Sempre he deixat clar a tothom des del principi que soc punk –diu–. És una manera de dir ‘aneu amb compte amb mi’. Tinc 56 anys i conec la indústria musical des de tots els punts de vista. Jo no penso canviar".

Joni D., el nen del punk barceloní dels anys 80

El cap de la discogràfica Kasba Music, que fa 20 anys, reedita ‘Que pagui Pujol!’ (Manifest Llibres), imprescindible crònica política del moviment a la capital catalana. L’autor va estar sempre on s’havia d’estar.

El més llegit