Vicenta Ndongo: "Vaig deixar de pensar en blanc als 15 anys"

Assajava al Lliure la monumental El dia del Watusi, quan va rebre una trucada. La Generalitat li concedia el Premi Nacional de Cultura 2024. Durant uns segons, després de 32 anys de carrera, va pensar que s’havien equivocat. "Era com si m’estiguessin trucant de Mart", fa broma Vicenta Ndongo (Barcelona, 1968), la primera afrodescendent que va estudiar l’Institut del Teatre i el referent de moltes joves actrius racialitzades. Són elles les que em donen sostenibilitat. La veritat és que la meva consciència és molt recent. Jo, sense posar etiquetes, només sabia que alguna cosa no estava bé. La meva lluita sempre va ser triar el que volia i el que no volia fer, en funció de la dignitat. D’alguna sèrie de televisió me n’he anat. El meu pare em va explicar la història de Rosa Parks, la primera afroamericana que es va negar a cedir el seient a un blanc i es va convertir en un exemple per a mi. Però durant molt temps vaig sentir una enorme soledat. El primer als 12 anys, en un banc de la plaça de Can Rosés, a prop de casa, amb una amiga rossa i d’ulls blaus. Un nen va cridar: "Negra, negra, negra". El meu col·lectiu eren les nenes del col·le, però vaig entendre que ella i jo érem diferents, i ella no hi podia fer res. Molts. En un debat sobre per què no hi ha més papers per a gent diversa, Benito Zambrano, el director de Solas, va dir una cosa que vaig entendre: "És que penso en blanc". Vaig deixar de pensar en blanc als 15 anys. Vam visitar uns amics del meu pare, del Surinam, a Holanda, i el vaig veure a ell en una altra dinàmica. Allà em vaig empoderar. Recordo un càsting en què em van examinar tot d’homes asseguts a la platea. Però no soc l’única actriu que ha viscut això. Era un modus operandi habitual. Tot prescriu. La meva mare sol dir que aigua estancada no mou molins. Jo vaig intentar que aquella escena del parc no es repetís més. He preferit no fer coses a no sentir-me ben tractada. Volia ser-hi per com era, no per com ells esperaven que jo fos. Després de 32 anys de professió, tinc les coses més clares, estic més tranquil·la. Sé on em col·loca la gent i on em col·loco jo, que no és el mateix. Tot el que em ve és un regal, fins i tot quan suposa un gran sacrifici, perquè ho vull fer, o perquè no ho vull fer. Suposo que té a veure amb l’edat. Abans creia que no hi havia límits. Ara, que tinc un fill, soc més conscient del llegat ètic que vull deixar. Ser mare et dona una bonificació per deixar de mirar-te i mirar els altres. Necessites menys coses. Comences a deixar de jutjar els teus pares... El meu pare va sortir de Guinea sense possibilitat de tornar. Quan Francisco Macías va donar el cop d’Estat, si s’hagués quedat, mataven la meva mare. I a l’Espanya de finals dels 60, al meu pare, que era un home obert, parlava quatre idiomes i volia ser artista, el tractaven com el "negret de l’Àfrica tropical". I al seu costat hi havia la meva mare, originària de Jaén, una dona amb un enorme sentit comú. Parlava de trencar categories. Respectar els drets de tothom. Jo he acollit la meva negritud, perquè és meva i de tot el meu llinatge. I pots lluitar, però hi ha un codi que dicta que les dones negres, des de la perspectiva de la ciència natural, som més febles. La dona negra continua sent catalogada com a mercaderia. Una pel·lícula necessària. Per construir el meu personatge em vaig inspirar en Elena Arce, directora de l’Àrea de Migracions i Igualtat de Tracte a l’Oficina del Defensor del Poble. Una dona increïble que coneix la dinàmica dels CIE. ¡En absolut! Crec que s’ha donat un cop al cap, l’home, tot i que caldria conèixer la seva història. Després dels anys en què he estat sola, moltes vegades en la foscor, obrint camins, intueixo que ve el contrari. Estaré molt acompanyada i en pau.

El més llegit