Annie Ernaux: "No tinc la sensació d’escriurenomés per a les dones"

Els llibres d’Annie Ernaux (Lillebonne, 1940), recuperats de la seva llarga trajectòria, estan ara a les llibreries. Són Lo que ellos dicen o nada, una primera aproximació al tema del consentiment i la violació que més tard desenvoluparà a Memòria de noia i El lloc (Angle), versió en català de Le vrai lieu, el seu primer èxit, en el qual retrata la distància que la separava del seu pare i pel qual va aconseguir el Premi Renaudot. L’autora ha visitat Barcelona per presentar a la Filmoteca de Catalunya el documental Els anys de Super 8 (disponible a Filmin) firmat pel seu fill David Ernaux-Briot, en el qual igual com en els seus llibres, utilitza els seus records –aquí concretament les velles pel·lícules familiars domèstiques– per reflexionar sobre el passat i que, escrit per ella, considera una peça més de la seva obra literària. D’alguna manera, sí. Va ser una manera de reconèixer que les dones som importants i iguals que els homes. L’Acadèmia sueca va remarcar la meva intenció de revelar les arrels, estranyaments i traves col·lectives a la memòria personal. Aquest caràcter social està en la meva escriptura i és el meu compromís. No tinc la sensació d’escriure només per a les dones. M’agrada que els homes també em llegeixin. Els meus llibres no tenen una perspectiva feminista, perquè no m’ho he proposat. Però sí que mostren temes que han sigut crucials per a la meva memòria i la meva experiència i la meva història es confon amb la de tantes dones. Ho vaig fer gràcies que la meva mare em va ensenyar un discurs que no era el dominant als anys 60. Per exemple, vaig escriure Memòria de noia un any abans que esclatés el MeToo. Allà vaig explicar la violació a què em vaig enfrontar en uns campaments d’estiu quan jo em considerava una noia lliure que se’n va al llit amb qui vol. Això avui sona anacrònic, però llavors podien dir que eres una gossa que anaves darrere de qualsevol. És un tema generacional. Moltes dones de la meva lleva, com Fanny Ardant o Catherine Deneuve, que han tingut un poder i reconeixement excepcionals, hi han mostrat la seva disconformitat. És la seva història. Potser van patir assetjament i ho van ignorar, potser s’han oblidat dels greuges. No les jutjo. Són adorables. Però jo ara també soc una dona privilegiada i la meva manera de respondre-hi ha sigut escriure Memòria de noia o La dona gelada. Ja fa un temps que passa això. Hem perdut la memòria dels avenços socials del Front Popular anterior a l’última guerra mundial. També hem oblidat com la nostra extrema dreta de llavors va entregar els jueus durant l’ocupació. És molt simptomàtic que el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen hagi apostat per Israel contra Gaza, quan sabem perfectament que hi ha molt antisemita en aquest ambient. El panorama és terrible, perquè s’ha posat l’accent en contra de l’emigració i això ha fet que el diable s’hagi introduït a l’interior de la política francesa. La vaig escriure en un moment concret durant la pandèmia, sentia que ell era una autòcrata i el que va venir després va ser molt pitjor. Macron és un polític a qui li agrada jugar. Està embriagat pel poder i voldria convertir-se en una espècie de De Gaulle posat al dia, però no està a aquesta altura al terreny internacional. Les seves últimes decisions respecte a Ucraïna les ha pres sol, pel seu compte i risc, i això és una cosa que fa por. Sí que he sentit una gran culpabilitat respecte als meus orígens. Especialment, en l’adolescència, quan rebutjava el meu entorn i tenia ganes de convertir-me en una altra persona. L’escriptura em va servir per confrontar-me amb aquell món que vaig abandonar. Això és constitutiu en mi. Sempre he tingut la sensació que la vida no és suficient. Ho he d’escriure. I si em preguntes per què és així et diria, posant-me psicoanalítica, que potser té a veure amb la germana que va morir poc abans que jo naixés i l’existència de la qual vaig ignorar durant molts anys perquè els meus pares m’ho van amagar. Potser haver sigut una nena de substitució té a veure amb la manera en què visc les coses i amb aquesta necessitat d’explicar-les. Vaig participar amb moltes ganes en la revolució feminista dels 70 i potser per això ha sigut important per a mi descriure la sexualitat directament i amb paraules crues. Segurament. Un llibre com Pura passió va xocar bastant al seu moment, i això que no hi havia escenes sexuals explícites. El que vaig fer va ser descriure de forma gairebé clínica com es manifesta la passió i els seus efectes que sovint inclouen una certa desolació. Ara un llibre així no sorprèn, però al seu dia, un periodista televisiu em va dir que feia l’efecte d’haver sigut escrit per un home. I un altre em va preguntar si per als meus fills suposava algun problema que jo expliqués aquestes coses. Naturalment, li vaig dir que no. És curiós veure com darrere d’algunes crítiques que asseguren que el que jo escric no és literatura s’amaguen motivacions polítiques, a Le Figaro me la tenen jurada. I després hi ha els crítics que confonen una forma de recerca, de senzillesa en les paraules, amb una prosa inferior. Creuen que un llibre és millor com més difícil d’entendre és. Em sembla lamentable que el llenguatge es converteixi en un mur que impedeixi accedir a les coses. No, no en sentit estricte. No escric per venjança. Rimbaud va dir: "Soc d’una raça inferior" i jo el vaig utilitzar quan era jove. Avui no contemplo l’escriptura com una venjança sinó més aviat com un instrument per fer justícia. No sento pressions externes. A l’escriure, la lluita és sempre contra mi mateixa. És un treball en el maneig d’una sèrie de representacions i idees de les quals no acabo de ser del tot conscient, tot i que n’estigui envaïda. Tinc 83 anys però sento que he de viure molt més per aconseguir que aquestes coses en què no he pensat però són allà surtin a la superfície.

El més llegit