A propòsit de ‘Quina nit!’

"¿De debò? ¡¿I a qui se li va acudir un títol tan boig?!", es pregunta Griffin Dunne, alhora incrèdul i fascinat al conèixer el nom que va rebre a Espanya la pel·lícula per la qual continua sent principalment conegut després de quatre dècades i gairebé un centenar de personatges a la seva esquena. Parlem, és clar, de Quina nit! (1985), o l’odissea kafkiana que un anodí oficinista experimenta pels carrers de Nova York mentre intenta tornar a casa després d’una desastrosa cita nocturna. Estrenada als Estats Units amb el títol After hours (la traducció literal al català seria Fora d’hores), es va erigir en obra de culte gràcies a la barreja perfecta d’humor negre i enginy surrealista, i continua guanyant en prestigi i poder d’influència amb el pas dels anys. "Crec que la seva creixent popularitat es deu que retrata un tipus de paranoia amb la qual es pot identificar qualsevol de nosaltres. Tots sentim de tant en tant que el món conspira en contra nostre, i aquesta mena d’ansietat no ha fet sinó créixer a causa de les xarxes socials i la covid", opina qui no només va protagonitzar Quina nit!, sinó que també la va produir. Inicialment va proposar a Tim Burton la possibilitat de dirigir-la. "Només Déu sap quant maquillatge m’hauria obligat a utilitzar per al personatge", fa broma ara al respecte. Però va canviar d’idea quan Martin Scorsese va decidir que aquella era la pel·lícula que necessitava després de patir una patacada comercial amb el seu anterior llargmetratge, El rey de la comedia (1982), i fracassar en el seu primer intent de fer realitat el que llavors era el seu projecte més personal, La última tentación de Cristo, que va acabar materialitzant el 1988. "Crec que Marty va veure-hi l’oportunitat de tornar a treballar amb la urgència i la passió que havia experimentat treballant en Means streets (1973) i Taxi Driver (1975), i sol dir que rodar-la el va ajudar a recuperar el seu amor pel cine", recorda Dunne. També diu que ell mateix va arribar a Quina nit! en hores baixes. "La meva carrera com a actor estava estancada. Acabava de coprotagonitzar Un home llop americà a Londres (1981), que avui també gaudeix de gran reconeixement però que al seu dia va ser completament incompresa, perquè llavors no estava ben vist que una pel·lícula barregés humor i elements propis del cine de terror. Tan sols m’oferien papers en comèdies adolescents gamberres en la línia de Porky’s (1981) i, francament, no m’interessava". La veritat és que des d’aleshores Dunne no ha tingut gaires oportunitats de poder lluir el seu talent a la pantalla gran, relegat gairebé sempre a la condició de secundari infal·lible en títols com ara Qui és aquesta noia? (1987), on va compartir escenes amb Madonna, i Dallas Buyers Club (2013). Exmaridos, que aquesta setmana s’estrena a Espanya, és una de les poques pel·lícules en les quals ha encarnat el personatge protagonista des que va fer història sota la direcció de Scorsese. Divorci Dirigida per Noah Pritzker, explica la història d’un home madur que, enfonsat a causa de la demanda de divorci que la seva dona li ha enviat després de 35 anys de matrimoni (la interpreta Rosanna Arquette, amb la qual Dunne va treballar per primera vegada precisament en Quina nit!) , decideix passar el cap de setmana en un resort de Tulum (Mèxic) sense saber que és just allà, i precisament llavors, on el seu fill gran té previst celebrar el seu comiat de solter. A partir d’aquesta premissa, la pel·lícula reflexiona sobre temes com la mortalitat i la resistència de l’amor, ja sigui romàntic o familiar, i per a això recorre a una combinació d’humor càustic i melancolia que l’emparenta amb el cine de Noah Baumbach. "Per la seva fondària i la seva complexitat emocional, a mi em va recordar més concretament a algunes de les ficcions d’Éric Rohmer i de François Truffaut", assenyala l’actor. "Aquestes són les pel·lícules, entre altres, que em van empènyer a dedicar-me a això". Assassinat de la seva germana Probablement, la seva decisió d’entrar en el món de la interpretació també va estar influïda pel seu pare, l’escriptor Dominick Dunne, que a principis de la dècada dels 70 va produir títols com Pánico en Needle Park (1971). És possible que també estimulés aquest interès la seva germana, Dominique Dunne, que va començar a actuar més o menys alhora que ell i que va morir de la manera més tràgica: poc després de participar en Poltergeist (1982), la jove va ser assassinada pel seu exnòvio. Pel que fa a la seva carrera com a director, en canvi, té clar que en bona mesura ho deu a un altre membre de la seva família: la seva tia Joan Didion, un dels grans noms de la literatura nord-americana.

El més llegit