¿Qui va ser realment Kafka?

Si no hagués existit Kafka, els humans seguríem angoixant-nos pel nostre destí, ja sigui individual o col·lectiu, que intuïm terrible. Si no hagués existit, continuaríem sentint el pes del poder omnímode davant les nostres febles accions sense sentit per deslliurar-nos-en. Kafka fa por. Un cangueli terrible, que no sembla caducar ni al cap de cent anys de la seva mort, que es commemoren aquest 3 de juny. Però el cas és que Kafka va existir i no només va impulsar una de les obres més agradables (per la seva prosa cristal·lina) i alhora inquietants de la literatura del segle XX, sinó que a més a més va posar nom als nostres pitjors malsons tornant-nos una imatge de nosaltres mateixos com uns vulgars perdedors, ciutadans triturats pel sistema o transformats directament en monstres. Al morir, sense gairebé reconeixement, Kafka no va saber mai que havia d’encunyar un adjectiu, kafkià, que continuaria ressonant amb força al segle XXI. Ell no creia en el progrés ni en el fet que l’esdevenidor ens alliberaria. Nosaltres, cent anys després, diríem que tampoc. Com diu Andrés Neuman en el pròleg dels Cuentos completos de l’autor, que acaba de publicar Páginas de Espuma, "no és tant que la seva obra expliqui el temps que ens ha tocat viure, sinó que la realitat mateixa insisteix a tornar-se cada vegada més kafkiana". Amb les novetats que les editorials s’han afanyat a recuperar aquests dies i a una minisèrie alemanya amb el seu biògraf més important i exhaustiu, Reiner Stach, en tasques de guió, és també temps de repassar aspectes de l’autor txec d’expressió alemanya que ens ajudin a entendre una mica més bé un dels nostres grans contemporanis. Aviso: la cosa no serà fàcil perquè la complexa personalitat d’aquest jueu de Praga esprimatxat escapa fins i tot a l’atenta mirada de Stach, amb una biografia que sobrepassa les 2.300 pàgines. ¿Kafka estava boig? La literatura de l’escriptor i la seva vida, tan directament imbricades, ha servit com a matèria d’investigació per a psicòlegs i psiquiatres. Prendre els seus relats i novel·les, a més de les seves cartes i diaris, com a casos clínics ha servit, per exemple, per vincular l’anorèxia nerviosa que patia amb el seu famós relat Un artista de la fam, en què un home es converteix en un fenomen de fira al no ingerir voluntàriament cap aliment. L’escriptor, reservat i solitari, patia de nombroses cefalees, així com depressions periòdiques que només va confessar a la seva nòvia Felice Bauer. Després d’una d’elles, el 1912, en la qual no es va poder aixecar del llit durant uns quants dies i, per tant, es va veure físicament separat de la seva família, va escriure el seu relat més famós, La metamorfosi (recentment traduït com La transformació). En els seus diaris també hi ha al·lusions freqüents a la seva desmesurada hipocondria i s’hi pot detectar un TOC, ja que era habitual que es rentés les mans compulsivament més de 10 vegades al dia. Quan finalment li van diagnosticar tuberculosi, la malaltia que acabaria per emportar-se’l als 40 anys, Kafka va escriure a Milena Jesenská: "Estic mentalment malalt, la malaltia pulmonar és només un desbordament de la malaltia mental". ¿Era en realitat un humorista? És sabut que quan Kafka va llegir en veu alta La metamorfosi als seus amics, entre ells Max Brod –famós per haver-se negat a complir les últimes voluntats de l’autor cremant els seus manuscrits inèdits, un 90% de la seva obra–, es van horroritzar mentre l’escriptor es cargolava de riure en diferents passatges. David Foster Wallace, que l’admirava molt, va dir: "L’humor de Kafka –que no només és neuròtic sinó que és antineuròtic, heroicament assenyat– és, en última instància, humor religiós, però religiós a l’estil de Kierkegaard i Rilke i els salms, d’una espiritualitat punyent". Així que si no rieu llegint-lo no us hi amoïneu. Al capdavall, l’autor tenia atacs de riure a deshora, per exemple davant un discurs molt seriós del president de la casa d’assegurances on treballava. Una fita més en la seva fama de persona estranyota. ¿Un profeta que s’expressava en paràboles? Tots devem a Max Brod, el seu gran amic, que decidís no complir les ordres que li va donar Kafka dues vegades a fi que destruís les seves obres inacabades. Molts acusen a qui va ser el seu marmessor d’haver construït un Kafka aliè a la seva realitat perquè la biografia que va escriure sobre ell el dibuixava com un il·luminat, una mena de sant. Més tard l’Holocaust, en què van morir la majoria dels familiars de l’autor, incloent-hi la seva estimada Milena Jesenská, i el comunisme soviètic van donar un misteriós significat profètic als horrors que estaven per arribar després de la seva mort. No obstant, les paràboles i les simbologies de les seves històries que sempre tenen aquest perfum de misteri a punt de ser revelat defugen contínuament una interpretació racional i ens submergeixen en un laberint en què no trobarem mai la sortida. Recomana Stach: "Qualsevol intent d’entendre Kafka segueix sent una tasca inabastable". ¿O un tipus normal i corrent? De portes enfora, Kafka era algú molt tímid que només es relaxava en presència dels seus quatre amics. Gairebé no va sortir fora del seu país, Txecoslovàquia, però a l’expressar-se literàriament en alemany va acabar sent un estranger als dos llocs. Una dada important: les seves obres completes en txec només es van publicar per primera vegada l’any 2008. No obstant, els que el van conèixer, fins i tot reconeixent la poca habilitat que tenia per a la sociabilitat, el dibuixen (vegeu, per exemple, Cuando Kafka vino hacia mí, editat per Hans-Gerd Koch) com un home càlid i generós amb els altres (i esquerp en alguns moments amb el mateix), a vegades divertit, i en destaquen la falta de presumptuositat i de solemnitat. També era un home metòdic, un funcionari gris, sense una vida gaire memorable més enllà de l’escriptura i que gairebé no es va independitzar de la casa familiar. La seva estimada Milena Jesenká va dir: "Per a ell una oficina és una cosa tan misteriosa, tan digna d’admiració, com per a un nen petit una locomotora". No és això el que percebem en les seves històries, en els seus personatges destrossats pels engranatges del poder. Una altra mena de poder, el del seu pare tirànic, va inspirar la terrible i confessional Carta al pare. El seu progenitor no va arribar a llegir-la. De fet, no va llegir mai cap text del seu fill, malgrat que li deixava les poques obres publicades (aquesta ho va ser) a la tauleta de nit. ¿En tot cas, un impotent? ¿O potser gai? Per començar, la relació de Kafka amb el sexe no era gaire sana. Com molts joves del seu moment es va iniciar en la sexualitat als prostíbuls i va anar-hi tota la seva vida. No hi havia res que li impedís fer l’acte, però una vegada havia acabat tenia un sentiment de tristesa i culpabilitat que l’amargava. Per això en els últims anys han aparegut veus, la de John Banville, que afirmen que en realitat era un homosexual reprimit. Costa de saber-ho. El cas és que el context social de l’època que separava homes i dones i a elles les dividia en verges i prostitutes no hi ajudava gaire. La relació amb les dones va ser per a ell gairebé sempre tòxica perquè va rebutjar l’acte físic amb aquelles que realment va estimar. No hi va haver sexe amb Felice Bauer, amb qui va comprometre’s i va trencar relacions dues vegades, ni amb la Milena, la seva traductora, intel·lectualment més afí, amb qui va intercanviar nombroses cartes d’alt voltatge eròtic que no van prosperar. Molts biògrafs especulen amb la idea que finalment i quan ja estava molt malalt podria arribar a la plenitud eròtica amb Dora Diamant. Això, però, com tantes altres coses en ell, és un misteri més. ‘Cartas (1914 -1920)’ Franz Kafka. Galaxia Gutenberg Nova traducció de 200 cartes que no havien sigut mai traduïdes fins ara al castellà i que completen, juntament amb el primer volum, la correspondència de l’autor. Van ser escrites en el seu període de maduresa i els corresponsals són les seves nòvies, els seus amics i els seus editors. En els seus escrits més íntims, tot i que en un to més lleuger, continua percebent-se el seu estil sense ornaments i les obsessions que caracteritzen l’autor de La metamorfosi. ‘Soc la Milena de Praga’ Monika Zgustova Galàxia Gutenberg Més enllà de la relació amorosa que va mantenir amb Kafka –més ardorosa a les cartes que an la vida real–, Milena Jesenská, traductora, escriptora i periodista, va ser una veu important en els molt masculins cercles intel·lectuals de la Viena de l’època i una d’activa membre de la resistència davant la invasió nazi del seu país, Txecoslovàquia. L’escriptora i traductora hispanotxeca Monika Zgustova ha reconstruït la seva vida a través de diversos documents. ‘Cuentos completos’ Franz Kafka Páginas de Escuma Nova traducció d’Alberto Gordo de tots els relats de Kafka –en els quals probablement hi ha el millor de la seva obra–, amb pròleg d’Andrés Neuman i il·lustracions d’Arturo Garrido. No hi falten títols com La transformación (abans coneguda com La metamorfosis), Un médico rural , Ante la ley, En la colonia penitenciaria, Josefina la cantante o el pueblo de los ratones, a més d’una raresa, el seu primer relat, Descripción de una lucha. ‘Un artista de la fam’ Franz Kafka Nórdica Es tracta d’un dels relats més carismàtics de Kafka i que va ser publicat l’any 1922. El conte s’inspira en la figura del dejunador professional que acostumava a exhibir-se a les fires durant el segle XIX i principis del segle XX. El text ha estat interpretat com una crítica a la incomprensió del públic cap als artistes i és un altre pas de rosca en relació amb el tema kafkià de l’individu com a víctima de la societat. ‘Tu eres la tarea. Aforismos’ Franz Kafka Acantilado «M’he passat la vida resistint-me al plaer d’acabar amb ella» és un dels 109 aforismes que Kafka va escriure mentre es trobava a Zürau, un poble de Bohèmia on va anar a recuperar-se de la tuberculosi. Com que es va imposar no escriure literatura, aquestes sentències li van servir com un descans, encara que els seus temes fossin tan imponents com el bé i el mal, l’alienació o la mort. Tots ells molt foscos, tenen comentaris de Reiner Stach. ‘Cuentos de animales’ Franz Kafka Arpa L’alemany Reiner Stach ha triat deu relats de l’escriptor que giren al voltant d’animals o hi estan protagonitzats. Bèsties que, en algun moment, desdibuixen les seves barreres respecte als éssers humans, com el famós Informe para una academia, en què un simi explica el procés que l’ha portat a imitar els humans fins a obtenir la capacitat de parlar, però no per això aconsegueix finalment ser acceptat com a home. ‘Novelas’ Franz Kafka Alianza Editorial Alianza Editorial reuneix en un paquet de dos volums les tres novel·les de Kafka: El proceso, en què un home és arrestat per una acusació que no es concreta; El castillo, on un agrimensor s’enfronta a una enrevessada burocràcia, i El desaparecido (abans coneguda com a América), una novel·la de formació que imagina a la seva manera els Estats Units i que és probablement el més lluminós que l’escriptor va arribar a escriure mai.

¿Qui va ser realment Kafka?

Boig, humorista, profeta, impotent, gai... Davant el centenari de la mort de l’autor que va obrir el camí de la millor literatura del segle XX, és bo reconsiderar alguns aspectes de la seva figura.

El més llegit