The Lemon Twigs, retorn a 1968

Brian i Michael D’Addario tenien 17 i 15 anys respectivament quan van compondre les cançons que el 2016 formarien part del primer elapé de The Lemon Twigs Do Hollywood. En aquest disc, Brian tocava la guitarra, el baix, el piano, els teclats, el violí, el violoncel i la trompeta, a més de cantar i firmar els arranjaments orquestrals. Michael es limitava a cantar i tocar la guitarra, el baix, el piano, els teclats, la bateria i la percussió. Una ostentació de precocitat i competència instrumental que els germans D’Addario posaven al servei d’unes cançons d’aclaparadora exuberància en les quals la parella exhibia tots els seus gustos musicals sense guardar-se res. No eren, precisament, els gustos musicals que un podia esperar d’uns xavals crescuts en la primera dècada del segle XXI. "Per influència dels nostres pares, vam créixer veient vídeos dels Beatles, els Monkees i els Dave Clark Five i escoltant els Beach Boys –explica Michael des de l’estudi que el duo té a Brooklyn–. En lloc de jugar a videojocs o practicar esports, passàvem el temps aprenent a tocar instruments i a escriure cançons, així que no teníem gairebé res en comú amb els nois de la nostra edat". Els pares de Brian i Michael són Ronnie D’Addario, un músic novaiorquès que en els anys 70 i 80 va facturar un grapat de formidables cançons de pop atemporal amb escassa repercussió, i Susan Hall, una psicòloga apassionada pel món de l’espectacle que des de molt aviat va guiar els seus fills cap a la interpretació i va encoratjar la seva carrera com a actors infantils (entre altres treballs, Michael va interpretar el fill d’Ethan Hawke a l’esborronadora Sinister de Scott Derrickson). Precocitat i ambició Que uns nois tan joves debutessin amb un àlbum tan ambiciós i, alhora, tan desconnectat de la seva època (a Do Hollywood és fàcil rastrejar les empremtes dels Beatles, els Beach Boys, els Kinks, Todd Rundgren, Sparks, Queen i l’ELO, entre d’altres) va cridar l’atenció de la crítica, que, no obstant, va preferir mirar cap a una altra banda quan The Lemon Twigs van publicar el seu segon elapé Go to school (2018), un disc conceptual sobre un ximpanzé que rep la mateixa educació que un humà i arriba a anar a l’institut (la cosa no acaba bé). "Érem encara molt ingenus, però almenys aquest àlbum ens va servir per provar coses diferents i per demostrar que el grup no era un passatemps, sinó una cosa que ens preníem molt seriosament", apunta Brian. La fase d’experimentar amb gèneres diversos a la recerca d’una personalitat pròpia es va prolongar amb Songs for the general public (2020), un disc llastat per l’excés d’idees (algunes, brillants; d’altres, no tant). "Va arribar un moment en què els nostres discos resultaven molt dispersos i vam veure que el públic no estava responent –admet Michael–, així que vam canviar d’enfocament". El resultat, Everything harmony (2023), va donar un nou impuls a la carrera de The Lemon Twigs i ells ho van aprofitar per... gravar un altre disc gairebé immediatament. "Estem molt orgullosos d’Everything harmony però sabíem que no podríem tocar gaire algunes d’aquestes cançons en directe perquè no encaixen amb la idea que tenim del que ha de ser un xou de rock’n’roll divertit. Necessitàvem cançons noves", assenyala Brian, abans de ser interromput pel seu germà petit: "Volem treure discos tota l’estona. Preferim relacionar-nos amb els nostres fans donant-los cançons noves que penjant fotos a les xarxes socials o alguna cosa així". Entre l’aparició d’Everything harmony i la del magnífic A dream is all we know publicat el 5 de maig passat, van transcórrer 12 mesos exactes. Un període molt curt per als estàndards d’avui dia però poc impressionant si es compara amb l’època en què els Beatles i els Beach Boys llançaven dos i fins a tres elapés cada any. Aquests dos grups són precisament els pilars de l’univers pop en el qual habiten els germans D’Addario, fins al punt que aquests han encunyat el terme merseybeach per referir-se a la seva pròpia música. "Dir que el nostre so és una combinació dels Beatles i els Beach Boys és una gran simplificació, però serveix per definir un territori en què caben moltes altres coses", afirma Brian. Entre aquestes moltes altres coses hi ha un munt de bandes de la segona meitat dels anys 60, algunes de francament fosques. "No mirem de copiar aquests grups de manera conscient, però és clar que els hem escoltat –diu Michael–. Pel que fa a la producció, per a nosaltres el període comprès entre 1966 i 1973 representa el cim més alt de la música pop". A l’estudi, els dos germans es reparteixen gairebé tot el pes de la gravació (analògica, per descomptat), amb la presència esporàdica d’algun músic convidat. En directe, no obstant, The Lemon Twigs es converteixen en un quartet, amb l’afegit de Danny Ayala (baix, teclats i veu) i Reza Matin (bateria). Una alineació que potencia la faceta més power-pop del grup i que passejarà aquesta setmana per diverses ciutats espanyoles (Madrid, Bilbao i Saragossa) abans d’acabar aterrant al festival Primavera Sound, on The Lemon Twigs tindrà una doble compareixença: dissabte, al Parc del Fòrum i diumenge, a la sala Apolo.

The Lemon Twigs, retorn a 1968

El grup dels germans D’Addario presenta el seu esplèndid tractat de pop anyenc ‘A dream is all we know’ en una minigira espanyola que acabarà amb una doble actuació al Primavera Sound.

El més llegit