Va ser tot un debat a escala interna. A la conclusió a què vaig arribar és que no tenia tot el sentit posar HBO en el nom d’una plataforma que no és només HBO, que recopila continguts d’altres marques, com el fons televisiu de Warner Bros i el material de Discovery, per exemple. Si anomenes alguna cosa HBO, aquesta marca passa a definir tot el que hi ha a dins. Tenia més sentit que HBO tornés a ser només HBO i que signifiqués el que sempre ha significat: sèries dramàtiques i comèdies d’alta qualitat, documentals, especials, coses així. HBO sempre havia format part d’un paquet més gran de programació. Era al costat de CMT [Country Music Television], de VH1... Ofertes amb què probablement no tenia gaire en comú, però de les quals no s’havia de responsabilitzar. La decisió que hem pres al deixar el nom a Max em sembla la millor. Des del punt de vista del consumidor, potser tant canvi de nom ha sembrat confusió, però finalment hem arribat a la millor solució possible per a HBO. Una de les coses que vaig fer a l’encarregar-me de Max va ser delinear clarament el que es podia esperar d’una sèrie d’una marca o una altra. Quan fem una sèrie de Max, mirem de fer una cosa que no faríem a HBO. Per exemple, farem una sèrie mèdica procedimental amb John Wells, que havia fet Urgencias. I per un preu ajustat, no amb el preu caríssim d’una sèrie dramàtica de prestigi. És difícil que es doni una situació en la qual hi hagi una perfecta separació. Però sempre intento fer a Max el que no faria típicament a HBO. Per exemple, el públic de DC no és necessàriament el d’HBO. Sol ser més jove, masculí; no és el mateix sector demogràfic. Això no significa que no es puguin explicar grans històries en aquest entorn. Per exemple El pacificador: no necessàriament una sèrie d’HBO, però realment convincent, divertida i interessant. Passarem de La Casa del Dragón a El pingüino amb Colin Farrell. I després tenim la sèrie preqüela de Dune [Dune: La profecía], que s’estrenarà a la tardor. Esmentaria la sèrie que estem fent amb Rachel Sennott [coprotagonista i coguionista de Bottoms]en la línia de clàssics nostres, com per exemple Insecure, Girls o De culo y cuesta abajo, és a dir, comèdies protagonitzades i creades per la mateixa persona. D’altra banda, Issa López ens portarà una altra temporada de True detective, i Brad Ingelsby, que va fer Mare of Easttown, està preparant un altre drama criminal amb base a Filadèlfia. Hi ha una sèrie de projectes sense efectes especials, amb històries contemporànies, que ens tenen a tots emocionats a HBO. Tenim una llarga història amb Simon i estem desenvolupant uns quants projectes, però en realitat, cap cosa que es pugui anunciar per ara. Està en desenvolupament. No estic segur del seu estatus, però no hi ha llums verdes parpellejant en aquest moment. No té gaire sentit tenir coses en un fons si gairebé ningú les està veient. I les sèries que traiem poden acabar en altres llocs; Warner Bros n’està venent o llicenciant moltes. Tampoc és que vulguem guardar tot això i que ningú ho tingui. Jonathan Nolan i Lisa Joy, els seus creadors, van apostar per tenir-la disponible vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, en canals FAST [sigles en anglès de televisió en streaming gratis amb anuncis], una altra forma de distribució amb què estem experimentant. Crec que el FAST és interessant. Hi ha tota una generació que està habituada a l’streaming i a la qual la idea de tenir alguna cosa mig de fons, amb anuncis, li sembla exòtic. Aquesta va ser la idea amb Westworld: provar-ho en un altre format. Hi ha una certa noció que la gent que veu HBO no veu cap altra cosa, però jo crec que en realitat no és així de cap manera. L’espectador d’HBO és un entusiasta de l’entreteniment i consumeix moltes altres classes de contingut en altres parts. Sempre he sigut fan de programes com ara Buscadores de casas i Tu casa a juicio. Els meus fills m’han aficionat a coses de Food Network, com Chopped. ¡I això que ni tan sols m’agrada cuinar.
