"Quan algú mor en realitat no ho fa"

Agustín Fernández Mallo, gallec resident a Mallorca, 57 anys, va deixar aparcada la seva professió de físic per dedicar-se a la literatura, però la seva mirada analítica i macroscòpica (la realitat augmentada dels petits detalls) continua mantenint-se en la seva mirada d’escriptor. Acaba de publicar Madre de corazón atómico (Seix Barral), igual que el títol d’un celebrat àlbum de Pink Floyd que té a la portada una bonica vaca frisona que el seu pare, veterinari de professió i quan l’escriptor era nen, li va descriure anatòmicament, fisiològicament i genèticament obviant el contingut de l’àlbum. En aquest record hi ha la llavor creativa de l’autor. "Sempre he construït la meva literatura a força d’epifanies domèstiques –explica l’autor, de visita a Barcelona–, però portava escrites moltes novel·les quan em vaig adonar que aquesta manera d’interpretar la realitat la vaig heretar del meu pare, que em va transmetre la possibilitat de meravellar-me per assumptes que es diria que passen en mons paral·lels tot i que en realitat són en aquest. Això ha conformat la meva manera de veure el món i, per tant, la meva forma d’explicar històries". Madre de corazón atómico no és en absolut un llibre per regalar el dia de la mare. Més aviat parteix dels records del seu autor respecte al seu pare, mort fa 12 anys, i algunes de les històries que li va transmetre. La més sorprenent, i que en certa forma es converteix en el cor d’aquesta novel·la memorialística, és aquella que situa el veterinari el 1967, pocs dies abans del naixement de l’escriptor, traslladant una vintena de vaques des de Toronto fins a Espanya en un avió vaixell de càrrega que es va proveir a Gander, el mític aeroport de Terranova, enclavament fonamental per creuar l’Atlàntic al segle XX. Poc abans de morir, el pare de Fernández Mallo, en un parèntesi lúcid del seu Alzheimer, va tornar a relatar-li aquesta història, a la qual l’escriptor no havia prestat massa atenció fins aquell moment i que té la seva contrapartida en els papers de la compra que ell va trobar després de la mort. Allà on havia de posar-hi vaques, hi posava porcs. "Va ser el moment en què es va activar aquesta novel·la en mi. Jo llavors estava molt ficat en un tipus d’art conceptual que confronta la realitat amb la seva documentació. Així, el que per al meu pare era una cosa tècnica, per a mi es converteix en fantàstica. I no hi havia de posar gaire imaginació per visualitzar els ulls d’aquelles vaques il·luminats i flotant a l’avió. Pur Buñuel". Resurrecció del difunt Altres peces disperses es van alinear a l’hora de construir aquesta novel·la. Com el diari que el pare va escriure per a la família i en el qual entre altres coses explica com la seva mare va fugir amb ell, i amb un porc, durant la Guerra Civil a Lleó per evitar que, adolescent, fos reclutat tant en el bàndol nacional com en el republicà. "Una de les idees fortes d’aquest llibre –explica Fernández Mallo– és que quan algú mor en realitat no ho fa. La persona et ressuscita al cap i es recompon. No es tracta de recompondre històries familiars perquè no s’oblidin sinó d’intentar veure el meu pare com si fos la primera vegada". També relata aquí l’autor els quatre anys que va passar al llegendari Deià, a Mallorca, el Deià de Robert Graves, Catherine Zeta-Jones, Cortázar o Lady Di, un poble on no pots comprar un clau perquè no hi ha ferreteria però sí un caríssim collaret de milers d’euros. "Absurd", van sentenciar els seus pares quan el van visitar. "No ho explico per exhibir-me –explica l’autor, que encara conserva l’amistat amb el fill de Robert Graves, Tomàs– sinó per mostrar la distància que hi havia entre el món dels meus pares i aquest altre". La casa en la qual va viure aquells quatre anys mereix explicació a banda. Corria la llegenda que estava embruixada per terribles esdeveniments que s’hi van produir, tot i que potser el més constatable va ser que allà havia dormit i presumiblement disfrutat Joan Carles I quan visitava una amiga entranyable que hi residia. "Això és merament anecdòtic", rebat l’autor, que amb això va voler mostrar com s’alimenta el fetitxisme i es construeixen els mites. Ell mateix, que no es considera particularment mitòman, confessa haver-se emportat un tros de la tassa del vàter de la casa dels Panero que va trobar arraconat a terra. "El tinc a casa. Però és molt estrany que jo faci això". "¿Qui hi ha allà?" Tornant al pare que ha perdut els records, fins i tot la seva identitat, Fernández Mallo n’evoca els últims dies de degradació mental i es pregunta si estava preparat per contemplar allò: "No ho estava. El dia en què el meu pare ja no em va reconèixer em vaig fer la pregunta que ho canvia tot: ‘¿Qui hi ha allà?’. Es diria que la cara d’aquell a qui estimes està parlant per boca d’una altra persona. Per això al llibre diu que la realitat és tan sols un desig i que la identitat és una al·lucinació de l’ego".

"Quan algú mor en realitat no ho fa"

«Quan el meu pare ja no em va reconèixer em vaig preguntar: ‘¿Qui hi ha allà?’»

El més llegit