De Jacques Audiard se sol dir que explica històries sobre mons violents revisant la retòrica del cine de gènere –la intriga carcerària a Un profeta, el melodrama a De rovell i d’os, el western a Els germans Sisters–, però el que posa en comú la majoria de les seves ficcions és que són assajos intensíssims sobre la transgressió i el significat de viure perillosament. I des d’ara sabem que la seva inspiració a l’hora d’abordar aquests temes és autobiogràfica, perquè, al capdavall, cal ser un autèntic temerari –un temerari genial– per atrevir-se a fer una pel·lícula com la que va presentar ahir a concurs al Festival de Canes: Emilia Pérez és un culebró musical sobre un narcotraficant que canvia de sexe, rodat a Mèxic i parlat en anglès i espanyol, idiomes que Audiard no parla.