Manolo García: "M’ha agradat que, de cada dos catalans, un no ha anat a votar"

Jo vull que la gent canti, no cantar jo sol. M’agrada compartir el plaer de deixar anar uns crits de guerra, que surti l’aire, dir alguna bestiesa o alguna certesa. Crec que és bo per a la salut. Al Sant Jordi, un espai gran, has de fer aixecar milers de persones que venen a això, que els facis aixecar, no a estar-se asseguts. Venen a evadir-se de les penes mundanes. Després de la pandèmia, tothom és al carrer. Hi ha raons que obeeixen a la sensació de gàbia, de por, que patim tots fa molt poc temps. Hi ha ganes de menjar-s’ho tot, perquè la precarietat de l’existència s’ha fet patent. No tant. Això sempre ha passat, des de la prehistòria. Som moltíssims i volem moltíssimes coses, massa per al meu gust. Les nostres vides s’allarguen, i això és encomiable, però habitem el planeta d’una manera voraç, asfaltant-ho tot. Jo m’agafo a intangibles que em donen una mica de calma i em tornen al meu lloc. Això ho aconsegueix la cultura. Són una cosa directa, un cop emocional al cor. La música, per algun misteri, et provoca una bona exaltació, t’eleva i et fa més espiritual. Tornem a ser tribu per una estona. No hauríem d’haver deixat mai de ser-ho, perquè com més petits i dividits, menys mal fem. Ara vivim a una velocitat que el món no havia experimentat mai. Tenim la intel·ligència artificial, que no deu ser tan intel·ligent si ve dels humans. Si vingués d’algun déu... És repugnant. Una màquina mai podrà fer Yesterday, ni Angie. Però hi ha algú que pensa: ‘Invento una màquina i m’emporto tota la pasta’. Així no arribarem enlloc. Això crearà mala llet i violència. No, impossible. Tota la quantitat de watts que necessitem ve d’algun lloc. Pots cuidar certs detalls, però són tiretes en el càncer que té el planeta. Jo no en tinc la culpa. Ho faria tot d’una altra manera: m’agrada més Mujica que Biden o Trump. Però vivim en un sistema que utilitza uns mètodes que són lesius. Jo faria una gira completament ecològica a l’illa Perejil. Me n’aniria amb una guitarra en una barca de rems, tot i que per fer-la ja hauria hagut de tallar alguns arbres. Em sap greu per Coldplay, que és un grup que m’encanta, amb punteria amb les melodies, amablement rocker, però jo els diria: ‘Nois, no podeu, això és una quimera’. No és impossible, però és improbable. En principi, que dues persones que tenen punts de vista en comú s’ho passin bé davant d’una ampolla de vi i d’un bon arròs, és fàcil. Una altra cosa implica ja formar un equip de treball en què entren en joc 50 persones. Ja ets una empresa, i organitzar empreses fa mandra. Això només es fa per un afany monetari, i no és el meu caràcter. Hi ha una cosa que m’ha agradat d’aquestes eleccions: que, de cada dos catalans, n’hi ha un que no ha anat a votar. M’hauria agradat que fos 0,2 catalans. Defenso que cal fer les coses millor. Quan veig les seves alegries, les seves abraçades, com vesteixen..., entenc que no pensen ‘ara podré arreglar la vida de les persones perquè Catalunya tiri endavant’. Com a país independent, com a Estat d’una federació, com una comunitat... M’és igual. Jo soc un dels que no han anat a votar, i no votaré mentre vegi el pagès fotut, i que en plena sequera no es parli que l’aigua s’ha de donar a tothom, i que Rodalies continuï anant com el cul després de tants anys. És un càstig per a la pobra gent que va amunt i avall, ¡a treballar, a generar impostos! ¿La culpa és de Madrid? Doncs cobreu per anar a Madrid i agafar-los dels ous, que han tingut anys i anys per arreglar-ho.

Manolo García: "M’ha agradat que, de cada dos catalans, un no ha anat a votar"

Quan va reprendre els concerts després de la pandèmia, va dir que volia fer concerts amb cançons que la gent reconegués i pogués cantar. ¿Continua sent aquest l’esperit?

El més llegit