Crònica gràfica de Desechables

La història de Desechables està ben explicada al documental El peor dios, estrenat al festival In-Edit el 2013 i disponible a Filmin des de fa poc. Recomanem veure’l i passem a la microhistòria de Desechables que explica El lado salvaje. 1983-1985 (Ojos de Buey), crònica del grup en el període referit a través de fotografies d’Ana Torralva. El primer treball de Torralva amb Desechables va ser la portada de l’elapé Golpe tras golpe (1984). El Miguel, el guitarrista del trio, va atracar una joieria a Vilafranca del Penedès amb una pistola de mentida el 23 de desembre de 1983. El joier tenia una arma de veritat i va matar el músic. La banda havia de gravar en directe el seu primer àlbum a la sala Rock-Ola de Madrid els dies 28 i 29 de desembre. El pla se’n va anar en orris. L’Esteban, germà de Torralva, dirigia el programa El refugio atómico a Radiocadena Española i era el mànager de Desechables. Gairebé el quart desechable. Amb gravacions de concerts anteriors a Lió, París i Madrid va acoblar Golpe tras golpe. La sessió de fotos per a la tapa es va fer en un pis buit de Madrid que el fotògraf Rafael Sámano va deixar a Torralva. "La Tere [veu] i el Pei [bateria] es van sentir perduts sense el Miguel, que era més gran que ells i el guia del grup –diu Torralva–. El disc els va aixecar". La Tere i el Pei expliquen a El peor dios que el Miguel va assaltar la joieria per fer veure davant la seva família que les coses li anaven bé, quina millor manera que amb regals nadalencs. De l’Esteban és l’ombra de la imatge de la caràtula, símbol de l’absent. La idea de l’ombra va sorgir parlant allà mateix i va ajudar a materialitzar-la que l’Esteban tingués certa semblança amb el Miguel. En una de les fotos de la sèrie, que rescata El lado salvaje, la Tere i el Pei estan asseguts en un racó i l’ombra, més gran que a la foto finalment elegida, hi plana des de dalt. És una ombra aclaparadora. Torralva pensa que aquesta imatge reflecteix com se sentien la Tere i el Pei, en aquell moment parella. Una baralla a Mollerussa Amb el Marcelo (Enano), germà del Pei, a la guitarra Desechables va actuar a Rock-Ola el 29 de desembre de 1984. Allà hi havia Torralva. "Hi havia molta expectació –diu–. El grup hi va arribar convertit en mite. En ells no hi havia postureig. Eren autèntics tota l’estona". La fotògrafa també va acompanyar la banda a un bolo en una discoteca de Mollerussa. De les dues vetllades presenta El lado salvaje excel·lents mostres de reporterisme gràfic, tan atenta Torralva a l’escenari com al públic. A Mollerussa va fotografiar una baralla entre assistents a l’actuació. A més, tenia accés a la intimitat del camerino. Carlos Romero (Tío Carlos) es va incorporar com a segon guitarrista del grup, que seguia sense baix. Torralva va retratar el quartet a Vallirana i al Rastro de Madrid. Quan ja s’havia desmuntat el mercat, Torralva va fotografiar la banda a la plaça del General Vara de Rey. Bodegas Rivas i la botiga Rafael tenen les persianes abaixades. La calçada és plena de cartrons. El charme de carrer de Desechables és irresistible. La portada de Buen ser-vicio (1985) va ser l’últim treball de Torralva amb Desechables. El títol ja estava decidit. En un estudi fotogràfic van provar amb aranyes (de mentida, com la pistola del Miguel) sobre el pit nu de la Tere, els ulls embenats i la llengua apuntant entre els llavis. "Es notava que aquestes fotos no eren de veritat –diu la fotògrafa–. Eren massa publicitàries". En un segon intent, a casa de Torralva i amb llum natural, van mantenir el mocador als ulls i la llengua temptadora. "Llavors estava molt influïda pel surrealisme, sobretot per Man Ray", assenyala Torralva. I van afegir uns sostenidors enrotllats sota els pits de la Tere i un plat en què els oferia. Les fotos amb una forquilla i una navalla van ser descartades. L’escollida, amb bena, llengua, pits, sostenidors decoratius (i deixats per Torralva: "La Tere no utilitzava sostenidors") i plat, és un as del catàleg de Torralva. "Al final el més simple és el més artístic –considera–. És una foto amb gra, que va amb l’autenticitat de la Tere, i provocadora, l’altra característica de Desechables". Torralva, en l’actualitat professora a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Salamanca, dedica El lado salvaje als membres de Desechables vius (la Tere i el Pei), els membres de Desechables morts (el Miguel, el Marcelo i el Carlos) i el seu germà Esteban, també mort. Limita la dedicatòria al grup que ella va conèixer. De formacions posteriors de Desechables, que gravarien dos elapés més, també van morir el Jack, Raúl Benito i el Charly. Tresors fotogràfics L’editorial barcelonina Ojos de Buey, en la qual s’ha publicat El lado salvaje, és Gabriel Alberti. Alberti busca i recerca projectes de fotografia documental des de la transició fins ara que no hagin vist la llum com a històries completes. Camarón. 3 de julio 1992, de Clemente Bernad, testimoni de l’enterrament del cantaor; o Presas. 1976-1978, de Pilar Aymerich, sobre la presó de dones de la Trinitat, són altres tresors que ha rescatat Ojos de Buey.

Crònica gràfica de Desechables

El llibre ‘El lado salvaje. 1983-1985’ (Ojos de Buey), amb imatges d’Ana Torralva, ofereix una extraordinària microhistòria del grup maleït definitiu de la dècada de 1980, format a Vallirana, a la comarca del Baix Llobregat.

El més llegit