Del furor d’Israel al mastegot d’Espanya

"Si el meu trofeu es pot arreglar, Eurovisió també". Amb aquestes paraules, Nemo va sentenciar l’edició més polititzada de la història del festival. Les va dir després de coronar-se guanyador amb 591 punts i, gairebé a l’instant, trencar el Micròfon de Vidre. Un bon símil dels vaivens que han governat la 68a edició: davant els esbroncs, les desqualificacions, els boicots i les amenaces, Suïssa va posar la nota de llum necessària perquè la cita no sucumbís. The Code és un cant d’amor a ell mateix. A algú que, després de despullar-se sobre l’escenari, s’ha convertit en un estendard de la comunitat LGTBIQ+. I, des d’ahir, de l’Europa que busca la pau per sobre de tot. Israel va acabar cinquena malgrat no tenir una cançó competitiva, i això demostra que el seu èxit obeeix més a motius polítics que artístics. De res van servir els aplaudiments enllaunats amb què van intentar maquillar les xiulades durant la seva actuació: mentre Eden Golan cantava, el seu país continuava matant persones a Gaza. La seva presència, per tant, només va generar una tensió ferotge i innecessària en un concurs que té una naturalesa bastant allunyada d’aquests valors. Les artistes de Portugal, Grècia i Irlanda van ser les úniques a aixecar la veu contra una situació que, pel que va passar, podria espatllar el certamen. Amb un futur incert, repassem les sis fites que van marcar la final. Si Israel hagués guanyat Eurovisió, el concurs hauria entrat en una etapa desconeguda que podria tombar els seus fonaments. Per això la victòria de Suïssa, gràcies a una interpretació sublim de Nemo, en certa manera, ha esmorteït el terratrèmol. Va ser la millor actuació de la nit, sens dubte. Però, a més, la cançó relata una història que el va ajudar a transcendir la música. Parla dels dubtes als quals es va enfrontar per descobrir la seva identitat sexual. Ja sigui per empatia, identificació o suport, una majoria aclaparadora va decidir donar-li suport: 365 punts del jurat i 226 del públic. Un fenomen que, per exemple, ja van viure altres guanyadors com Conchita Wurst (2014), Salvador Sobral (2017) i Jamala (2018). ¿Quantes vegades ha guanyat Suïssa? Suïssa va fundar el festival i, després del triomf de Nemo, refundarà el festival. Especialment crítica amb la Unió Europea de Radiodifusió (UER), el més probable és que intervingui en l’assumpte. Aquesta és la tercera vegada que Berna aixeca el Micròfon de Vidre. La primera va ser el 1956, el debut d’Eurovisió. Celebrat a Lugano amb Lys Assia interpretant Refrain. Va haver d’esperar 32 anys per repetir la gesta: el 1988, Céline Dion va arrasar amb Ne partez pas sans moi. Des d’aleshores, el país ha tingut una carrera irregular amb dos tercers llocs el 1993 (Annie Cotton) i el 2021 (Gjon’s Tears). ¿Què li va fallar a Espanya? Des que Zorra va guanyar el Benidorm Fest, no ha deixat de batre rècords. En el dia d’avui supera els 16 milions de reproduccions a Spotify i els 10 milions aa YouTube. A més, es va situar en el segon lloc de les cançons més virals del món. No oblidem que, després d’anys d’intrascendència, Espanya va tornar a col·locar la seva cançó en el debat públic. No obstant, un èxit nacional no té per què traduir-se en internacional. El problema, per tant, va recaure en les expectatives. Nebulossa ha enamorat Europa, sí. Només cal veure quan, a l’estendre el micròfon al públic, el Malmö Arena va corejar a l’uníson "Soy más zorra todavía". Ara bé, no ha aconseguit que els espectadors agafin el telèfon per votar-la. ¿El motiu? Potser una escenografia que no va saber exportar el potent missatge que tenia entre mans. No era la millor veu, però això mai ha sigut determinant per guanyar (o no) a Eurovisió. ¿Com s’explica l’èxit d’Israel? Hurricane va ser la segona cançó més ben rebuda pel públic (323 vots) i la dotzena pel jurat (62 vots), resultat que es va traduir en un cinquè lloc a la final. Tan sols Suïssa, Croàcia, Ucraïna i França van superar Israel. ¿Com s’explica aquest resultat quan la proposta, si hagués sigut d’un altre país, ni tan sols hagués superat la semifinal? La política està al darrere: la mobilització massiva dels seus ciutadans i la victimització del seu intèrpret els va acostar a la victòria més dubtosa de la història del certamen. ¿Per què Israel va donar els seus 12 punts a Luxemburg? No és casualitat que tant el públic com el jurat d’Israel donessin els seus 12 punts a Luxemburg. La seva representant va néixer a Jerusalem i la seva victòria en la preselecció, organitzada per la RTL, va estar tacada per interessos extramusicals. Després de 31 anys sense participar, el microestat va decidir tornar a Eurovisió. Per fer-ho, va celebrar un concurs per escollir la seva representant, una gala que casualment es va encarregar a una productora israeliana i que va dependre d’un comitè també amb presència israeliana. De fet, l’artista va guanyar gràcies al suport dels experts, ja que el televot la va deixar segona. ¿Cap a on es dirigeix el festival? És aviat per dir-ho, però la victòria de Suïssa marcarà un abans i un després en la seva agenda. De fet, ja hi ha veus que avancen l’expulsió d’Israel. Tot i que l’escenari és incert, Eurovisió hauria d’intervenir en aquest tema per tornar el protagonisme a la música. És evident que la política continuarà esquitxant, però mai hauria de donar veu als que no respecten els drets humans. Per això, precisament, van expulsar Rússia i Bielorússia fa uns anys. Una línia vermella que, de cara al futur, s’haurà de marcar encara més.

Del furor d’Israel al mastegot d’Espanya

La victòria de Suïssa obre una nova etapa del festival, que es vol més musical i menys polític, després d’una edició marcada per una cinquena plaça de l’Estat hebreu malgrat els aplaudiments enllaunats i no tenir una cançó competitiva.

El més llegit