La cançó d’Israel tensa el festival d’Eurovisió i en desboca la politització

La idea d’Eurovisió com aquest festival que habita en una ximpleta realitat paral·lela grinyola aquest any davant l’efecte generat per la cançó d’Israel (i per la seva mateixa participació) en el tràgic context de la guerra a Gaza. Que representa una escalada inèdita de la dimensió política del concurs, tot i que en la seva història abunden els episodis d’interferències extramusicals que curtcircuiten la seva reputació de mer entreteniment. Als annals eurovisius hi ha aquella pancarta, "Boicot Franco i Salazar", que un espontani va mostrar el 1964 i després de la qual la TVE franquista va creure oportú aplicar en endavant un bucle, retard de l’emissió, a l’hora de transmetre esdeveniments internacionals. La cançó israeliana Hurricane (defensada per Eden Golan) va passar dijous a la final gràcies al televot europeu. ¿Sorpresa? Si bé l’estat d’opinió sembla apuntar cap a l’amonestació del paper d’Israel a Gaza (amb protestes que s’estenen als campus universitaris de molts països), l’onada acusatòria bé pot haver generat una reacció que el mecanisme eurovisiu permet capitalitzar. Com s’ha vist al llarg dels anys, una minoria molt motivada (ja sigui en clau LGTBIQ+ o en defensa de músiques com el rock o el heavy metal) pot tenir poder per aixecar una cançó i fer-la triomfar. Gir de guió Respecte a Israel, les esbroncades de dijous (suavitzades en la realització televisiva), algun boicot formal (Bèlgica va tallar l’emissió durant la seva actuació) i el tracte rebut aquests dies a Malmö per Eden Golan (preguntes polítiques a la roda de premsa, els badalls de menyspreu de la grega Marina Satti quan ella parlava), pot convertir aquesta cantant de 20 anys en víctima als ulls d’una part dels votants. Ahir Hurricane es va disparar en el rànquing de les cases d’apostes i ja anava segona, només per darrere de la cançó croata (Rim tim tagi dim de Baby Lasagna). Tot i que no es donen a conèixer les proporcions precises del televot, una malaptesa de la RAI va fer saber que ni més ni menys que el 38% de l’emès per Itàlia dijous va ser per a Hurricane. ¿Un símptoma que alguna cosa passa sota radar? El que aquest any semblava un escenari molt advers per a Israel, que en principi s’encaminava graciosament cap al nul points, va fer un gir i tot sembla possible de cara a la final d’avui. Parlem d’una cançó que ha hagut d’afrontar un canvi de lletra: la inicial, amb el títol d’October rain, incloïa una melancòlica al·lusió a certs "bons nens" vagament immolats, identificables amb les víctimes de l’atac del 7 d’octubre de Hamàs a Israel. Com a teló de fons, el debat sobre per què es permet participar a aquest país quan Rússia va ser apartada del festival el 2022. Aquest episodi ha col·locat un cop més Israel al centre de la conversa sobre la politització d’Eurovisió (un clàssic), quan en els últims temps eren sobretot els països de l’est els que precipitaven aquest tipus d’observacions. Un exemple d’això és la victòria, fa dos anys, d’Ucraïna, país percebut sobtadament com a generador de suport moral. I que ja en el passat va associar les seves cançons a missatges polítics: el Lasha tumbai (que sonava com Russia goodbye) del 2007, o la història dels tàrtars de Crimea, deportats per Stalin, evocada en el tema 1944, que va guanyar l’edició del 2016. Aquest any, Ucraïna torna a recordar-nos la seva dura realitat en una posada en escena envoltada d’un bany de bengales que fa pensar en una pluja de míssils. Altres països sorgits de l’URSS han expressat el seu, per dir-ho de manera suau, cert ressentiment cap a l’antiga mare Rússia: aquell We don’t wanna put in, títol que jugava amb el cognom de l’inquilí del Kremlin i amb el qual Geòrgia es va guanyar la desqualificació el 2009 (festival que se celebrava a la gola del llop, a Moscou). Per la seva banda, el currículum d’Israel a Eurovisió està esquitxat per incidències amb càrrega política, començant pel llavors inèdit desplegament de seguretat en el seu debut al festival, el 1973, només sis mesos després que el grup terrorista palestí Setembre Negre assassinés dos atletes israelians (i prengués nou ostatges) als Jocs Olímpics de Múnic. Es va dir que la cantant, Ilanit (la cançó de la qual, Ey sham, parlava poèticament d’"un lloc" de trobada, un "jardí d’amor", convidant a pensar en la terra promesa materialitzada en l’Estat d’Israel), portava una armilla antibales sota el vestit durant la seva actuació a Luxemburg, si bé ella ho va desmentir anys després. Les banderes Però Eurovisió ha sigut també el mirall de les tensions internes a Israel, entre sectors conservadors i progressistes. El triomf el 1998 de Diva, l’himne disco-pop defensat per Dana International, una cantant trans, va donar una imatge de país obert de mires, i al seu torn ella va ser assenyalada com a "dimoni" pels ultraortodoxos. El 2000, la divertida tropa juvenil de Ping Pong va desfermar una tempesta al país amb la cançó Sameach (Be happy), en la qual una noia israeliana tenia "un amic a Damasc", i que va escenificar traient al final banderes del seu país i de Síria i cridant "peace, peace". I el 2009, el tàndem de Noa (jueva) i Mira Awad (àrab cristiana) en la peça reconciliadora There must be another way va provocar crítiques cap a la segona per donar una imatge massa amable de la convivència al país. Les aparicions d’Israel han sigut tradicionalment vetades per les televisions àrabs connectades a l’UER. El Marroc es va avenir a participar una vegada a Eurovisió, el 1980, només perquè Israel va causar baixa aquell any (era un dia de dol nacional, el Yom Hazikaron). El 2019, edició celebrada a Tel Aviv (entre crides al boicot per part dels activistes de BDS), el grup islandès Hatari va ser multat per mostrar una bandera palestina durant el televot, ensenya que Madonna també va lluir (junt amb la israeliana) en la seva actuació fora de concurs. Ordre internacional Aquest continua sent un festival "apolític", insisteix l’UER, però estem davant un aparador d’audiència multimilionària que remou emocions i interessos. Un concurs creat el 1956, en el marc de la superació dels conflictes europeus, circumscrit inicialment a la meitat occidental del continent i als països de lliure mercat, i que el 1965 va inspirar la creació, al flanc oriental, d’un esdeveniment semblant, Intervision (transformat l’any 1977 en el Festival de Sopot, a Polònia). I que, amb l’extinció dels règims socialistes, celebra el triomf dels paràmetres occidentals. No sembla rebuscat veure en Eurovisió un actor favorable a la conservació de cert ordre internacional. Això d’aquest any bé podria marcar un punt d’inflexió: mai una cançó amb aparents opcions de victòria havia alimentat posicions tan visibles i enfrontades, i costa calibrar quines conseqüències podria tenir al mateix festival el triomf d’una cançó contra la qual s’estan celebrant protestes amb milers de persones. No està malament, per cert, per a un festival tantes vegades qualificat de banal, irrellevant i desconnectat de la realitat.

La cançó d’Israel tensa el festival d’Eurovisió i en desboca la politització

Sorprèn que pugui participar la cantant hebrea quan Rússia va ser apartada el 2022

El tema d’Eden Golan s’enfila fins al segon lloc en les apostes i crea un escenari d’un radicalisme inèdit en la història del concurs, amb posicions dràsticament enfrontades per raons que van més enllà de la música.

El més llegit