La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

Les vendes d’elapés de vinil als Estats Units, de carrer el principal mercat de música del món, van ascendir a gairebé 50 milions d’unitats el 2023, el 14,2% més que el 2022. Va ser el 18è any consecutiu que van créixer les vendes del format i el tercer també consecutiu que van superar les del CD. No obstant, els dos formats estan lluny de l’streaming. A escala planetària, el vinil i el CD van generar uns beneficis de 5.100 milions de dòlars, per 19.300 milions de la música en streaming. Respectivament, el 17,8% i el 67,3% del total dels guanys originats per la música gravada. El vinil era residual per a la indústria en els seus primers anys de resurrecció. Ja no ho és. El creixement de les vendes s’ha accentuat en l’últim lustre. En aquest període, a més, s’ha produït el recanvi gairebé total dels artistes que impulsen la demanda del vell microsolc. El 2019, nou dels deu àlbums de vinil més venuts als Estats Units van ser d’artistes de catàleg i només un d’una artista actual: Billie Eilish. El 2020, els elapés dels artistes actuals en aquest top 10 van ser quatre: de Harry Styles, de Billie Eilish (dos) i de Kendrick Lamar. El 2021, van ser vuit: d’Adele, d’Olivia Rodrigo, de Taylor Swift (tres), de Harry Styles, de Billie Eilish i de Kendrick Lamar. El 2022, set: de Taylor Swift (dos), de Harry Styles, d’Olivia Rodrigo, de Kendrick Lamar i de Tyler the Creator (dos). I el 2023, nou: de Taylor Swift (cinc), de Travis Scott, d’Olivia Rodrigo i de Lana del Rei (dos). El supervivent de la vella guàrdia va ser Rumours (1977), de Fleetwood Mac, al novè lloc de la classificació. Sense restar mèrits a un cim de la música popular moderna, potser no hauria entrat en aquest rànquing si no s’hagués viralitzat de manera increïble el 2023 la cançó Silver springs, descartada al disc original, gràcies a la sèrie Todos quieren a Daisy Jones. De manera que la reialesa del present de la música pop també domina una parcel·la que fins fa poc era feu de les reedicions d’àlbums clàssics. Conclusió: joves que van néixer quan el vinil estava a la tomba s’han acostat al format. "És un fet objectiu que el vinil és el format més atractiu, i no només per als nostàlgics –assenyala Josep Maria Barbat, president de Sony Music Iberia–. Hi ha una aposta decidida de la indústria pel vinil davant la pèrdua de respecte al CD". No donarem la raó al que poden estar pensant "els nostàlgics": ha estat la mateixa indústria que ha decidit reviure el vinil la que en la dècada de 1980 va decidir matar-lo per iniciar l’era del CD. Són només negocis. La renovació dels artistes que impulsen les vendes dels discos de vinil ha "anat de la mà del creixement del nombre de superfans", diu Barbat. Això és, del nombre de "consumidors massius de qualsevol producte relacionat amb els seus artistes preferits". Sense tocadiscos Un estudi de Luminate, companyia nord-americana d’anàlisi del sector de l’entreteniment, va revelar el 2023 que el 50% dels compradors de discos de vinil en els últims 12 mesos no tenien tocadiscos. No va sorprendre Barbat. Per a molts superfans, diu, "són objectes de prestatgeria a través dels quals es reafirma el sentit de pertinença al club". Janira Planes, 26 anys i analista de marca, no recorda "no haver tingut Spotify Premium" i també fa un ús considerable de SoundCloud, versió gratuïta, per estar al corrent de l’underground del rap i els seus derivats urbans. Parla des del cor de la nova generació de compradors de vinils. "Comprar-los està molt relacionat amb diferenciar-te i ensenyar els teus gustos –assenyala–. És un fenomen 100% TikTok i Instagram. També té a veure amb l’aura del vintage i amb no ser tan dependent de les tecnologies digitals". És clar que en la seva quinta hi ha, prossegueix Planes, qui compra discos de vinil com a part del "pack de marxandatge" dels seus artistes preferits, "igual que podria comprar samarretes". Però també hi ha qui els compra per escoltar música "amb més atenció" que la que es presta al supermenú diari en streaming, "per exemple durant els caps de setmana". Alguns astres del mainstream pop s’han fixat en el casset en aquesta tornada a l’objecte musical, però la cinta no deixa de ser una llaminadura bastant secundària: 436.000 se’n van vendre als Estats Units el 2023, el 0,75% menys que el 2022. La substitució del disc de vinil pel CD va comportar una pèrdua cultural indiscutible. Es pot discutir i de fet es va discutir molt sobre la qualitat sonora dels dos suports, però és al cap i a la fi una qüestió gairebé esotèrica. En canvi, és indiscutible que la importància de les portades com a reclam comercial va disminuir, així com el seu impacte popular, per una elemental qüestió de mida: no és el mateix una superfície d’uns 32x32 centímetres (la del vinil) que una de 12x12 (la del CD). Factor fetitxe Hi va haver, en conseqüència, un evident empobriment del que havia sigut un formidable aparador de la il·lustració, la fotografia i el disseny gràfic de la segona meitat del segle XX. En això es va perdre segur. El factor fetitxe bonic que totalment o parcialment impulsa els joves compradors de vinils és menys frívol del que sembla a priori i de fet sempre hi ha sigut en la cultura del disc. Una novetat d’una multinacional costa entre 15 i 18 euros en CD i entre 25 i 28 euros en microsolc. Si el vinil és doble, el preu es dispara, per no parlar de les edicions especials. Barbat recorre a l’argot de la restauració per explicar l’atractiu del format per a la indústria: "Aconsegueix que el tiquet mitjà del fan sigui alt". Les tirades a Espanya de llançaments d’envergadura estan entre les 10.000 i 20.000 còpies. Tant El madrileño (2021), de C. Tangana, com Motomami (2022), de Rosalía, han superat els 30.000 exemplars venuts en vinil. Tot s’encongeix en l’àmbit de les marques independents, que van ser les que durant dècades van evitar la desaparició del vinil. Una novetat estàndard en CD: al voltant dels 12 euros. I en vinil: al voltant dels 20 euros. Fàbriques saturades Les indies van patir una tempesta perfecta el 2021 i el 2022. Amb 30, d’Adele, com a vaixell insígnia, el 2021 va ser l’any en què les multinacionals van tornar en gran al vinil. Les poques fàbriques existents es van veure saturades per la demanda sobtada i els terminis d’entrega per als seus vells i petits clients van passar de "6o dies a sis mesos", informa Jordi Llansamà, responsable del segell BCore, en actiu des del 1990. El 2022, atribuït a la guerra a Ucraïna, va començar l’augment dels costos de tot. Si una tirada de 300 elapés li costava a BCore de 1.300 a 1.500 euros, va passar a costar-li de 2.100 a 2.400 euros. La demora s’ha revertit. L’increment de la tarifa s’ha quedat i fins i tot s’ha accentuat. Inflació al marge, Llansamà sospita que el desembarcament de la gran indústria fa que les plantes "penalitzin les tirades petites". De 300 a 500 unitats solen ser les de BCore. Ja fa un temps que la marca barcelonina només edita les seves referències en vinil i digital. És més, recentment es va desfer d’un important estoc de CD: no tenien sortida i ocupaven espai. No ho faria mai amb vinils, que al seu ritme es van venent. També botiga física i online, BCore té el seu puntal en els clàssics del punk i el hardcore. "Per entendre’ns: Fugazi són els nostres Led Zeppelin", diu Llansamà.

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

Joves que no havien nascut quan triomfava el microsolc l’abracen ara com a objecte fetitxe que poden posar o no en un tocadiscs

El més llegit