Aquest llibre comença on s’acaba la gramàtica. Allà on deixa d’existir la possibilitat de comunicació, fins i tot la pròpia essència del que és humà, la parla, la consciència d’un mateix o, almenys, la idea que els altres tenen d’aquesta singularitat individual. Perquè la gramàtica, les regles, resulta que ens allunyen del buit, ens permeten imaginar i concretar una vida possible, una existència, un contracte entre humans. El contrari de la gramàtica és la dissolució. Això és el que va patir el pare de Cristina Masanés, arran d’un vessament cerebral, ara fa una vintena d’anys. I ella i el seu germà van haver de compartir espai i temors amb "paraules que comencen amb una a, que vol dir no". Afàsia, agramatisme, anàrtria, alèxia i anòmia, "la pèrdua dels noms comuns i dels propis". El traç lleuger d’un accent converteix aquesta anòmia en anomia, el país on no hi ha normatives, on s’esvaeix la certesa d’uns confins. La broma del diccionari juga amb els dos conceptes. No poder anomenar i no disposar de les regles que