El nou àlbum de Taylor Swift no representa un canvi de terç ni l’inici d’una cosa nova, sinó una continuació de l’esperit de Midnights (2022). En tots els plans: el líric, amb el seu aprofundiment en els desenganys sentimentals i les angoixes que durant un temps la van mantenir en suspens durant totes aquelles nits, i el sonor, posant les trames de sintetitzador com a matalàs primari en un cançoner que, com aquell, juga amb el pertorbador contrast entre fredor clínica i calidesa emocional.
The tortured poets department corregeix les previsions i és un disc doble, amb un total de 31 cançons i no les 15 anunciades, amb un segon bloc etiquetat com The anthology. Proposa una severa bacanal, doncs, amb risc d’empatx (122 minuts de música), a compte d’una poesia torturada que, ha dit ella a les xarxes, reflecteix la seva vida en els dos últims anys, un capítol "tancat i tapiat" del qual no es deriven "venjances ni comptes retuts". Hum, ¿segur? "Vas jurar que m’estimaves, ¿però on eren les pistes? / Vaig morir a l’altar esperant la prova", retreu sense mitges tintes a So long, London, referint-se a la seva relació de sis anys amb l’actor britànic Joe Alwyn.
Al cap i a la fi, a I can do it with a broken heart embolcallada amb dringadissos sons de synth-pop amb ecos dels vuitanta, confessa "puc dir mentides / perquè soc un noi dur" mentre es delecta amb la seva figura de triomfadora ("aquí està ella, en el millor moment de la seva vida / al seu pic de brillantor / amb els llums reflectint les estrelles de lluentons de la seva silueta cada nit"), rematant el número amb una estrofa autoparòdica i una riallada sarcàstica: "Soc un infeliç / i ningú ho sap / Intenta venir per la meva feina".
Aquesta secció de poetes torturats reserva un fons de cançons paladeables, amb modulacions sonores tramades amb els seus estimats Jack Antonoff i Aaron Dessner (The National), entre onatges electrònics destemprats (el tema titular, amb les seves mencions a una obsoleta màquina d’escriure i al clixé de la bohèmia: "Vaig riure a la teva cara i vaig dir: ‘ni tu ets Dylan Thomas, ni jo soc Patti Smith / això no és el Chelsea hotel, som moderns idiotes’") i mantenint molt a ratlla les influències d’un altre ordre: gairebé unes cordes de guitarra, vestigis de la trobadora country, a I can fix him (No really I can) i els discrets duets amb Post Malone i Florence Welch.
Material que té el seu pitjor enemic en l’eixordador soroll que genera la seva autora, citada diàriament a propòsit de les seves xifres de negoci o de la seva agenda amorosa, The tortured poets deparment és, malgrat tot i contra tot, una obra vulnerable, amb ecos de dolor acumulat, intel·ligència i sentit de l’humor, tot i que per descobrir-ho sigui convenient submergir-se entre els seus plecs durant dues hores.