Del narrador com a ventríloc

Vaig conèixer en Jordi Puntí fa molts anys, potser trenta, a l’antiga seu d’Empúries i d’Edicions 62, al carrer del Peu de la Creu. Me’l va presentar en Xavier Folch i em va anunciar la imminent arribada d’un escriptor de raça. Jo hi anava a presentar un original i ell, ara no ho recordo del cert, potser enllestia una de les traduccions que hi va publicar o simplement hi era per parlar de literatura amb en Jordi Cornudella. Encara no havia publicat el que seria el seu debut literari, aquells contes magnífics de Pell d’armadillo. Molt temps després, vam coincidir a la Fira de Frankfurt, el 2007. A part dels actes al mateix recinte firal, vam compartir una «Nit de cultura» a la Literaturhaus de Stuttgart, amb l’amic comú (ho va ser des d’aleshores) Michael Ebmeyer. Va ser allà on també vaig conèixer la seva parella, Steffi Kremser, cineasta i escriptora. L’última vegada que hem coincidit ha estat arran de la presentació de Confeti, la novel·la premiada amb el Sant Jordi. Entremig, trobades ocasionals i el manteniment d’un fil de converses que, en tot aquest temps, han anat des de disquisicions literàries i consells a comentaris futbolístics o sobre rugbi, des de divagacions sobre la situació política o l’ambient cultural a enjogassades bromes particulars. Vull dir, amb tot això, amb totes aquestes batalles íntimes, que Puntí és un amic en la distància amb qui m’uneix una mateixa alenada poètica (què vol dir escriure i coses semblants) i una manera força similar de contemplar l’existència, tot i que, per descomptat ell és un home viatger i viatjat (ha viscut durant períodes llargs a Nova York –l’últim, durant un any– i també a Copenhaguen, París, Londres i, sobretot, a Múnic) i jo soc més aviat sedentari. Figura colossal Estem davant d’una figura colossal de la literatura catalana. Ras i curt. No m’ho fa dir l’amistat, sinó les proves concloents d’una trajectòria que ara probablement es veurà consolidada (si és que calia, després de l’èxit internacional de Maletes perdudes i dels guardons aconseguits per la seva obra publicada) en un dia de Sant Jordi en què la no-biografia de Xavier Cugat serà un dels llibres més venuts. Parlo d’una biografia que no ho és, perquè la capacitat d’autoengany del músic ja anava fins als límits de la ficció, uns límits que Puntí eixampla amb un personatge creat per ell que, en realitat, no és sinó l’elevació de la mentida literària a un estadi superior. «La literatura és enganyar, mentir, fer creïbles coses que no ho són», confessava fa uns anys. Ara, en una àmplia entrevista a L’Avenç, que no solament repassa la seva producció, sinó que dona pistes entenimentades sobre el mètode de treball i sobre les reflexions del Puntí narrador, diu que, en el moment en què Cugat passa a ser una caricatura, «en aquest moment entra en escena el narrador com a ventríloc». Algú que assumeix la veu d’un altre i que la fa versemblant, que capgira la percepció de la realitat. Potser hauríem de recórrer a una imatge de la seva infantesa a Manlleu. Els pares treballen, tots dos, en una fàbrica tèxtil. La mare és cosidora i li fa les camises i els pantalons. Amb la tela que li sobra, també fa pantalons i camises (iguals, clavats) per als Madelman (o ninos per l’estil) amb què el nen juga en solitari. Els tres germans amb qui hauria pogut compartir aventures no hi són. Van morir. Puntí, doncs, amb la presència d’aquesta absència (que es fa notòria en la infantesa i que després té un correlat en els germans («que no van poder fer-se grans» de Maletes perdudes), juga amb ell mateix, exerceix, de petit, la ventrilòquia que el caracteritzarà d’adult com a narrador, la «màquina perfecta d’explicar històries», com va dir Ignacio Martínez de Pisón. A mesura que t’endinses en la seva obra, descobreixes el pòsit que la sosté. Llicenciat en Filologia Romànica, Puntí va treballar com a editor de taula en moltes editorials i coneix l’ofici. També coneix amb detall la literatura medieval, per exemple. I, com saben els lectors d’EL PERIÓDICO, al mateix temps parla de la contemporaneïtat, de música, de sèries, o de Lionel Messi, a qui ha dedicat una altra biografia que no ho és. Defensa que Tirant lo Blanc és «una novel·la de gent que marxa». Com el Cugat que fa enlairar el confeti. De faccions pronunciades, celles prominents i còrpora rotunda, Puntí és un dels grans. I ara ho celebrem. Xavier Folch tenia raó, amb aquella profecia de fa trenta anys.

El més llegit