Alex Garland: "S’han establert les bases per a l’avanç del feixisme: l’extremisme, el populisme"

Fa anys que la democràcia està ferida en el bressol de la democràcia moderna, i Alex Garland ha convertit la por i la tensió que això provoca en nutrient dramàtic essencial del seu nou llargmetratge, Civil war, aclaparador retrat d’un futur pròxim en què els Estats Units ja no estan units sinó, en canvi, sumits en la tirania, el caos i la bogeria. Protagonitzada per un grup de reporters que travessen un país que es corca des de dins, la pel·lícula ens submergeix en l’apocalipsi a través d’una successió d’escenes d’acció trepidants i punyentment creïbles, i les connexions que estableix subtilment mentrestant entre aquest malson imaginari i el desordre mundial que podria provocar un nou ascens al poder de Donald Trump la converteixen en una aclaparadora advertència sobre la nostra vulnerabilitat davant els autòcrates, i davant la nostra pròpia complaença. A través d’ella, el britànic reitera l’interès que ha mostrat per les distopies i les situacions d’abús de poder a través tant de les seves pel·lícules prèvies com a director –Ex Machina (2014), Aniquilación (2018), Men (2022)– com dels guions de La platja (2000), 28 días después (2002) i Sunshine (2007). Des de la seva estrena als Estats Units, Civil war ha generat una enorme controvèrsia. ¿Va preveure vostè que això passaria? Sí, per descomptat. Però mentre feia la pel·lícula vaig decidir no tenir-ho en compte, per dos motius. En primer lloc, pensar-hi hauria afectat la meva presa de decisions, i potser m’hauria portat a censurar-me o a mirar de fer una pel·lícula més tèbia. A més, una de les raons per les quals vivim en un món tan polaritzat és la histèria que intoxica el discurs públic. No dic que els arguments polítics i ideològics raonables no existeixin, però estan tan envoltats de soroll i fúria que són invisibles. I, en certa manera, la pel·lícula és la meva reacció a aquesta histèria, un intent d’assenyalar el problema. Sé que molts pensaran que l’he fet precisament per nodrir la polarització, però no. Al contrari. De fet, fa la sensació que un dels principals motius de crítica contra ella és que no és l’exercici de propaganda anti Trump que molts esperaven que fos... Jo soc una persona d’esquerres, principalment pel que penso sobre l’efecte que l’economia té en les vides de les persones i de qui hauria de pagar més impostos. Però amb Civil war no vull remarcar divisions polítiques sinó estimular converses. Hauríem d’escoltar l’altre bàndol en lloc de demonitzar-lo, perquè demonitzar l’oponent és una manera de justificar l’ús de mesures extremes per aturar-lo. En qualsevol cas, sento que la dicotomia esquerra-dreta ha prescrit; jo prefereixo parlar de l’oposició entre el centrisme i l’extremisme. Aquesta pel·lícula advoca pel centre i la moderació davant els extrems. I és obvi que els extremistes protestaran contra ella, perquè són extremistes. ¿Què li sembla que la pel·lícula s’estreni en ple any electoral als Estats Units? M’incomoda, la veritat. I no va ser la intenció inicial; vaig escriure la pel·lícula fa quatre anys, però per culpa de la covid no vaig poder començar a rodar fins dos anys després. En aquests moments el frenesí i la histèria són massa intensos, i soc conscient que la pel·lícula podria ser utilitzada per afegir més llenya al foc. ¿Li preocupa? Als Estats Units l’esquerra està absolutament terroritzada, perquè Donald Trump els treu de polleguera, i tenen por que Civil war acabi sent instrumentalitzada per recolzar els arguments dels extremistes de dretes en lloc dels dels centristes. Estic preocupat. En qualsevol cas Civil war és, abans que res, una pel·lícula sobre la importància del periodisme. ¿Què opina del declivi en el qual la professió es troba sumida? M’aterreix. El periodisme és una eina essencial per protegir-nos de la corrupció i l’extremisme, i per adonar-se de com de perillosa és la seva decadència només cal pensar en la investigació que The Washington Post va fer de l’escàndol Watergate el 1972, i que va provocar la sortida de Richard Nixon de la presidència dels Estats Units. ¿Seria el periodisme capaç d’aconseguir una cosa semblant en l’actualitat? Està clar que no. Crec que la professió ha sigut danyada des de diversos fronts. D’una banda, interessos polítics sovint corruptes han mirat deliberadament de soscavar la nostra fe en la premsa; de hi ha les xarxes socials, que són altaveu per a milions i milions d’opinions incontrolables i sovint sectàries, i tots sabem que la cridòria fanàtica crida més l’atenció que la reflexió mesurada. A més, finalment, crec que les grans empreses de comunicació han abandonat per complet la imparcialitat i s’han convertit en màquines de propaganda, i els que consumeixen aquesta propaganda saben perfectament que és propaganda. És normal que la premsa hagi perdut credibilitat. I molt trist. ¿Creu que hi ha manera de revertir la polarització que impera als Estats Units i a la resta del món? Després de la Segona Guerra Mundial, Occident es va sobreposar al feixisme, això és un fet. I, tot i que actualment no pot dir-se que l’arribada del feixisme a Occident sigui imminent, sí que s’han establert les bases per a l’avanç del feixisme: la polarització, l’extremisme, el populisme. En el passat ens vam enfrontar al problema. I el vam superar, però el cost d’enfrontar-se a una cosa així és inquantificable. És com si algú t’empeny a l’interior d’una casa en flames mentre t’assegura que, tot i que patiràs cremades terribles, acabaràs sobrevivint. Ningú vol veure’s en una situació com aquesta. Al llarg de la seva carrera, vostè ha mostrat un interès especial en escenaris distòpics i en personalitats o estructures de poder autoritàries. ¿D’on prové? Suposo que si penso sovint en aquests assumptes és perquè ara hi ha molts països al món on impera el feixisme; ja siguin teocràcies, o règims sorgits del comunisme, representen autoritarisme pur i dur. Miri, jo vaig néixer el 1970, només 25 anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Els meus pares i els meus avis havien viscut aquell trauma, i el món en què jo vaig créixer havia après la lliçó; es donava per fet que era impossible que els mateixos errors tornessin a cometre’s. I, malgrat això, som aquí. Un dels problemes més seriosos és que hi ha gent de la generació posterior a la meva, persones educades del voltant de 30 anys, que no tenen ni idea del que va ser l’Holocaust, i per als quals les històries de les massacres comeses pels nazis són una exageració. Per a la gent més jove, el feixisme és un concepte més abstracte, i això els fa més permeables a les idees feixistes. És una obvietat, però cal recordar-ho.

Alex Garland: "S’han establert les bases per a l’avanç del feixisme: l’extremisme, el populisme"

«¿Esquerra o dreta? Jo prefereixo parlar de l’oposició entre el centrisme i els extremismes»

El més llegit