Salman Rushdie: "L’odi no és una força creativa, és molt millor abandonar-lo, apartar-lo"

"Estic bé, gràcies." Així respon Salman Rushdie (Bombai, Índia, 1947) a la primera pregunta que li faig, i no és fútil ni innecessària la qüestió, aquest "com es troba". El 12 d’agost del 2022, gairebé 34 anys després que l’aiatol·là Khomeini (1902-1989) el condemnés a mort per la publicació d’Els versos satànics, l’escriptor va patir un brutal atemptat. Un jove de 24 anys li va clavar nombroses punyalades que el van deixar greument ferit minuts abans que oferís una conferència en un centre privat de Chautauqua, a l’estat de Nova York. Miraculosament, Rushdie va aconseguir sobreviure. I llegint Cuchillo (Random House), el llibre que ha escrit recordant aquest terrible succés, una té la sensació que va continuar viu per poder-ho explicar i, sobretot, per continuar estimant Eliza, la seva dona. Ella és una de les grans protagonistes d’un relat que parteix de la ràbia i acaba convertit en una bonica i emocionant carta d’amor, en una demostració que l’art és la millor resposta, de vegades l’única possible, davant el fanatisme i la intolerància. Sí, es podria dir això. Però, en la història de la literatura, quan els llibres han sigut atacats, gairebé sempre ha sigut per gent que no els havia llegit. Per exemple, quan es va acusar l’Ulisses de Joyce de contenir pornografia o Nabokov de pedòfil després d’escriure Lolita. Ara, als EUA, la dreta religiosa està intentant prohibir molts llibres a les escoles, incloent-hi obres de Faulkner o de Toni Morrison que no han llegit mai. Així que la ignorància, efectivament, dona lloc a la censura. El meu cas és simplement un més entre d’altres. Sí, crec que hi ha molta gent explicant moltes mentides últimament en molts llocs del món. I és un problema per als artistes, perquè ¿com respons a un món en el qual hi ha tanta falsedat? En aquest llibre, vaig decidir mirar amb la claredat més gran possible el que havia passat, sense dissimular res i, literalment, estar tan despullat com pogués perquè la gent confiés en el que estava explicant. No, perquè durant els 24 anys previs havia viscut la vida normal de qualsevol escriptor a Nova York, sense problemes i sense sentir cap amenaça. He fet centenars d’aparicions públiques, gires de llibres, conferències, fires, i mai hi havia hagut cap indici de problema. Desgraciadament, aquest atac, que va sortir del no-res, canvia aquest relat. Però durant molt de temps no vaig haver de preocupar-me per qüestions de seguretat. Sí, crec que ho ha dit molt bé. Respecte a la gent que em va salvar... No conec la majoria, no en sé els noms, la gent que va sortir corrents del públic per ajudar i aturar l’atacant... De fet, no sé quants eren, si eren homes o dones, si eren joves o gent gran, no els reconeixeria si me’ls trobés, però em van salvar la vida. Després, l’equip de cirurgians, que van ser al quiròfan durant vuit o nou hores... No sé els seus noms. I, després, hi ha la meva dona, Rachel Eliza, que va ser absolutament fonamental en la recuperació. Sense ella no sé si hauria tingut la força per recuperar-me i lluitar com ho he fet. Ella és poeta, fotògrafa, escriptora, editora de llibres, és una espècie de treballadora miraculosa que va ser capaç de fer-me tornar de la basca de la mort. L’odi està aparcat. Quan vaig escriure el llibre, pensava que era de tres persones: meu, de l’atacant i d’Eliza, i ells dos eren la representació de l’odi i de l’amor. Però em vaig recuperar, i ja no m’interessa l’odi per a res. L’odi no és una força creativa, és molt millor abandonar-lo, apartar-lo, i he fet tot el possible per deixar-lo de banda. Crec que no és tan inhabitual. Hi ha un jo públic en molts escriptors i, després, un jo privat que la gent no coneix, i a la gent tampoc li importa. El personatge públic es percep d’una manera, i aquesta manera és diferent de com l’escriptor està amb la seva família, amb els seus amics i altra gent. En el meu cas, això s’ha vist agreujat, exagerat per una sèrie d’esdeveniments, perquè he sortit molt a les notícies. Crec que aquesta distinció encara existeix i crec que, a més, fins a cert punt, és inevitable. Espero que aquestes trobades amb els mitjans redueixin aquesta diferència i es pugui conèixer la persona de veritat, a fons, més enllà de la persona mediàtica. No, perquè he tingut 24 anys d’una vida molt bona. ¿Qui podria lamentar 24 anys d’una bona vida? I, francament, si hi hagués hagut unes precaucions de seguretat mínimes a Chautauqua, no hauria passat res. He fet molts actes, molts esdeveniments, i els organitzadors s’han preocupat de protegir la zona de l’escenari, però allà no es van prendre aquestes mesures de seguretat i per això estem tenint aquesta conversa. Jo estava vivint la meva vida d’una manera que no era perillosa. El que va ser perillós va ser que no es van adoptar algunes precaucions bàsiques. No, en absolut. L’únic problema que tinc és que hi ha parts del món a les quals seria desaconsellable que anés. Per exemple, un dels meus desitjos és veure l’antic Egipte, però no crec que sigui gaire segur que hi vagi. Quan tenia 21 anys, vaig visitar l’Iran, em va encantar el país, la seva gent, però crec que, probablement, no hi tornaré. Llevat d’aquestes excepcions, aquest petit nombre de països als quals no seria oportú que anés, no veig altres limitacions en la meva vida. No gaudeix de bona salut, està sent atacada des de molts fronts diferents. A mi, la llibertat d’expressió em permet escriure el que em dona la gana, tan senzill com això. Jo no vull preocupar-me pel que algú pensarà, simplement vull escriure els meus llibres. Però, en un sentit més ampli, la llibertat d’expressió és la llibertat de què depenen la resta de llibertats. Si no tens llibertat d’expressió, no tens res de les altres coses, tot el que fa referència a una societat oberta cau en absència de llibertat d’expressió. Oh, no ho sé. Quan et fas gran, canvies de tota manera. De vegades canvies a pitjor, físicament sens dubte, però de vegades canvies a millor, perquè tens més experiència. Jo no soc la mateixa persona que era quan vaig escriure Els fills de la mitjanit. Llavors tenia 33 anys i ara estic a punt de fer-ne 77, així que és un llarg viatge. La vida canvia, la vida ens canvia a tots. En molts sentits, ara soc més feliç del que he sigut durant molt temps i, en bona mesura, es deu al fet que estic feliçment casat. També em sento orgullós del treball que he fet. Els meus llibres són aquí, a les prestatgeries, i espero que la gent els pugui descobrir, això també és un bon llegat. No ho crec. El que ja veig que passa és que ha augmentat l’interès pels meus llibres com a conseqüència de l’atac, així que espero que això continuï sent així i, en aquest cas, m’haurà fet un favor. En realitat, en molts sentits va ser la part que més vaig disfrutar del llibre. Perquè és un capítol de ficció, i la ficció a mi em ve de manera natural. Quan vaig tenir la idea d’aquesta mena de diàleg socràtic, no va ser tan dur tenir aquesta conversa. Hi ha un misteri respecte a aquest jove. En el moment de l’atac només tenia 24 anys, no tenia un registre criminal previ, no era a cap llista de terroristes buscats. Tenia una vida normal i, d’aquí, salta a l’intent d’assassinat. És un salt molt gran, important. A més, ell va reconèixer que no sabia pràcticament res de mi, de la persona que havia decidit assassinar. Vaig pensar que faltava una peça del puzle: d’una banda tenim aquest individu jove, estàndard, i, després, aquest criminal furiós, i la motivació no sembla que sigui entre l’un i l’altre. Llavors, vaig pensar: a veure si ho puc investigar. Per això vaig decidir fer-ho, i la veritat és que no tinc ni idea de si la vaig encertar o no, però vaig fer el que em va convèncer. Si alguna vegada ho llegeix, segurament discreparà amb tot, si és que ho arriba a llegir. Així és com escric, així flueix la meva narrativa, em poso a escriure i surt així. Però a més, l’humor és una arma, fa les coses més fàcils, també per al lector, perquè entri en la història. Si rius, el lector riu amb tu. És una manera de bastir un pont entre el lector i l’escriptor, d’acostar-nos. Com a lector, no m’agraden els llibres que no tenen sentit de l’humor, així que tampoc vull escriure’ls. A més, l’humor és absent de la ment del fanàtic. El fanàtic, o el racista, o el feixista, a qualsevol d’aquests grups extremistes, no te l’imagines com algú divertit. ¿Com seria un fanàtic divertit? Jo crec que no existeix. L’humor és de la banda de la vida, de la tolerància, de la diversió, del plaer, de la llibertat, i per això és important. No ho sé. De vegades has de combatre la violència amb violència. Els artistes no tenen armes, i de vegades necessites armes. Però és el que jo puc fer. Com a artista, he de creure que es pot utilitzar l’art davant el feixisme, contra el fanatisme i la intolerància, que es pot convertir en una resposta a tot això, i espero que el meu argument guanyi. Abans que això passés, disfrutava de la meva vida. He passat uns últims 24 anys fantàstics i, ara, el meu pla és disfrutar de 24 més. Fa uns dies, parlava amb els meus amics de com celebrarem el meu centè aniversari, he de decidir qui serà el dj [riu]. La resposta a la seva pregunta és: viure amb plenitud. Tinc la sensació que estic tenint un temps extra, una pròrroga que no hauria d’haver tingut. En aquest sentit, he tingut molta sort, per la qual cosa espero disfrutar tant com sigui possible del temps que em quedi per viure. El fet de tornar a l’escenari on em van atacar... Jo sabia que era una cosa que volia fer i, quan vaig ser-hi, vaig tenir la sensació física que em treia un pes de sobre, ho vaig sentir físicament. I, des d’aleshores, des d’aquell dia, em vaig sentir més lleuger, amb menys càrrega pel record de l’atac. Així que intento estar d’acord amb mi mateix en el fet que, efectivament, he girat full o he tancat aquest capítol.

El més llegit