¿El pop camina cap a la melancolia i el narcisisme?

Una tendència de la música actual apunta a deixar de banda la pulsió col·lectiva i transformadora de la dècada anterior i expressar angoixes més íntimes, amb la tristesa convertida en traç generacional.

Venim d’una època que el llenguatge de la música pop (i voltants) es va imbuir del nosaltres, efecte de la crisi del 2008 i del 15M: horitzontalitat, cites a Brossa ("la gent no s’adona del poder que té", cantava amb vehemència Maria Arnal), verb aïrat contra les desigualtats. ¡Fins i tot Miguel Bosé va gravar un tema titulat Sí se puede! Es respirava un afany per fer pinya amb l’audiència, compartir desil·lusions i indignacions, clamar per la transformació social.