La quimera del lladre de tombes

La directora italiana Alice Rohrwacher ha estat un parell de dies a Barcelona per rebre el premi honorífic del festival D’A, presentar la seva última pel·lícula –La quimera, que s’estrena divendres que ve– i dialogar amb una audiència entregada. Vam poder conversar amb aquesta cineasta franca i directa, que ha construït la seva encara curta filmografia –quatre llargmetratges i alguns curts de ficció o documentals–, a partir de conceptes com la bondat, la innocència i l’encreuament entre la realitat i la fantasia. El festival de Cannes va assistir fa 13 anys al seu baptisme de foc amb Corpo celeste i, des d’aleshores, la directora ha sigut fixa al certamen de la Riviera: El país de las meravillas (2014) es va alçar amb el Gran Premi del Jurat, Lazzaro feliç (2018) va guanyar el premi al millor guió –i el premi especial del jurat a Sitges, ja que es tracta d’un film amb molts elements fantàstics– i La quimera va repetir a la secció oficial de l’any passat de Cannes amb menys sort en guardons però el mateix prestigi. Amb aquest prestigi, basat en una tria de temàtiques molt particulars tant sobre l’adolescència com l’edat madura, i en un estil definit que, malgrat això, poua de fonts canòniques de la cinematografia italiana com Pasolini i Fellini, va arribar Rohrwacher a Barcelona ungida de la condició d’autora important, personalíssima, política a la seva manera –no fa falta fer relats polítics per ser cineasta política– i amb un futur brillant en perspectiva. La primera pregunta és obligada atesa la curiosa condició dels personatges del seu últim film, uns lladres de tombes. "Sorgeix de l’observació de la realitat del meu entorn en la infància i l’adolescència, una cosa que passava al centre d’Itàlia, també als països àrabs", ens explica la directora. "Hi havia una espècie de febre per la caça de tresors per després vendre’ls. Robar els tresors del mateix passat es va convertir en un acte d’orgull per a les poblacions locals. Vaig observar durant un temps alguns d’aquests lladres al bar i vaig parlar-hi, perquè volia entendre d’on treien aquest dret per robar". Acte d’orgull Per Rohrwacher, moltes persones procedents de l’estranger iniciaven les excavacions; ho van fer els italians a Egipte i alemanys i francesos a Itàlia, i d’aquí ve aquest acte d’orgull. La directora té una definició per a aquests personatges: "Es creien subversius, herois de la nit, però en realitat són els fills sans d’un sistema malalt: eren profanadors d’un món profanat". A La quimera hi ha una seqüència preciosa en què Rohrwacher combina plans dels saquejadors amb imatges interiors de la tomba que estan a punt de profanar. Són imatges de respecte per aquest món antic, tants anys amagat, que està a punt de ser violentat, i recorden uns plans semblants de la Roma de Fellini, durant unes excavacions al metro. El director d’Amarcord és molt estimat per Rohrwacher, però "no tenia la idea de refer aquell moment de Roma sinó que, a l’escoltar aquests saquejadors de tombes, el que ells explicaven m’evocava el film de Fellini. Ells parlaven de llocs que han estat segellats durant segles". "Potser Fellini va sentir històries explicades per saquejadors en la seva època", continua dient la cineasta, "però el que és bonic és quan la realitat et porta el record del seu imaginari. Un gran film no pertany a un autor en concret, sinó que forma part de la memòria comuna". Pasolini, en alguns elements poeticocòmics, també és present a La quimera, una història de lladres de tombes i de personatges que també persegueixen, com el protagonista anglès de la trama, un cert ideal romàntic –una quimera– fixat en un amor perdut. "El millor és la hibridació", contesta Rohrwacher quan li parlem de la barreja entre actors coneguts (John O’Connor, Isabella Rossellini i la seva germana Alba Rohrwacher) i debutants o no professionals del film. "Qualsevol puresa és retrograda; la barreja és el futur".

El més llegit