En temps de dictadura franquista, anys 60, va sorgir una expressió musical, la Nova Cançó, que encara perviu i que mereix una consideració més gran com a fet cultural. Aquesta és la tesi central que planteja Antoni Batista, que va ser, segons les seves pròpies paraules, "fan dels cantautors" quan era adolescent, que després va exercir de crític del gènere a la premsa i que ara publica un llibre, La nostra cançó (Editorial Pòrtic), deliciós i revelador. "Era un deute amb mi mateix i amb la cultura catalana i la mateixa Cançó", explica aquest periodista amb diverses branques d’especialització (antifranquisme, conflicte basc) i músic amb base acadèmica, que de vegades encara s’asseu a tocar una peça litúrgica a l’òrgan de Torredembarra (Tarragonès), la població on viu.
Cançó per dret propi
Antoni Batista, especialista en aquesta escena des dels anys 70, analitza el fenomen al llibre ‘La nostra cançó’, en què defensa el seu valor estètic més enllà del rol polític que va exercir en l’antifranquisme i discuteix el seu ascendent burgès.

El més llegit
- Una discussió en una fleca de l'Estartit per demanar una barra de pa en català acaba als jutjats
- L’Hospitalet acollirà aquest dissabte «el tardeig més gran de la història»
- Les pluges abundants treuen els aqüífers catalans de l’uci
- Tornen les pluges a Catalunya: l’avís del Meteocat
- La prolongació de l’L8 ja té totes les obres en marxa