Orwell i la censura franquista

Informe mecanografiat: "¿Ataca al Dogma? no. ¿A l’Església? no. ¿Als seus Ministres? no. ¿Al Règim i a les seves institucions? no. ¿A la moral? sí [marcat dins d’un cercle vermell]". Al costat, 21 pàgines anotades per contenir "una sèrie de descripcions excessivament gràfiques" [subratllada en vermell]. A sota, amb data 7 d’agost de 1950, la conclusió del censor del règim franquista desautoritzant la publicació de 1984 de George Orwell a Espanya, amb un text on detalla que "es tracta d’una paròdia bastant pintoresca i aconseguida, la publicació de la qual podria autoritzar-se en principi, ja que la seva tendència és anticomunista, si l’acció no girés al voltant del tema del crim sexual comès per un home i una dona". El crim que va activar la tisora censora era la relació carnal clandestina i fora del matrimoni entre Winston Smith i Júlia, la parella protagonista d’una de les novel·les més influents del segle XX, advertència distòpica amb majúscules contra els totalitarismes de tota condició. La intrahistòria sobre la censura de la dictadura de Franco de la primera edició espanyola de 1984, a l’editorial Destino, la detalla, al costat de fotos dels documents històrics que en donen fe, el periodista Antonio Lozano a l’epíleg de la nova edició commemorativa del 75è aniversari de la publicació en anglès del llibre. Va arribar dimecres passat a les llibreries, amb pròleg de la canadenca Margaret Atwood i traducció de Javier Calvo, en paral·lel al llançament, també a Destino, de Julia, una no menys subversiva versió feminista del clàssic, autoritzada pels hereus d’Orwell, escrita per la nord-americana Sandra Newman, que ofereix la versió dels fets de l’amant del protagonista. En el pròleg, l’autora d’una altra acerada distopia El conte de la serventa (que va començar a escriure just el 1984), rememora com amb 14 anys, quan la va llegir per primera vegada, la "va terroritzar fins a la medul·la" aquella novel·la sobre "l’experiència d’estar vivint sota una dictadura totalitària encapçalada per un tirà despòtic", aquesta figura "amenaçant i ominosa del Gran Germà" sotmetent els ciutadans a "vigilància constant i la impossibilitat de parlar sincerament amb ningú". Tornant a Espanya, exposa Lozano, sorprèn que "els lectors/censors franquistes –identificats als seus informes només amb un número, el que reforça la seva connexió amb el rusc d’anònims funcionaris de 1984– fossin incapaços de detectar que es trobaven davant una versió hiperbòlica de si mateixos". Encara més quan el protagonista treballa al Ministeri de la Veritat precisament expurgant, eliminant i modificant llibres i informacions que arriben als habitants controlats pel Gran Germà. "Cuya vida guarde Dios" Aquest primer censor que va analitzar la novel·la d’Orwell va jutjar que no era factible suprimir aquells paràgrafs que "atemptaven contra la moral" sense perjudici de la trama i, per tant, va aconsellar la seva desautorització. No obstant, mesos després, el maig de 1951, el traductor de l’obra al castellà, Manuel Tamayo Benito, subscriu un recurs enviat al director general de Propaganda, "cuya vida guarde Dios muchos años", apunta, i "respectuosament suplica" que es revisi la desautorització mentre exposa que "l’editorial està disposada a modificar, corregir o suprimir els paràgrafs que se li indiquin", que "les possibles modificacions o supressions sobre certs temes de tipus sexual no afecten en res el contingut essencial de l’obra", que de fet, assegura, "constitueix un formidable al·legat contra el règim comunista, per la qual cosa està prohibida i és perseguida a tots els països d’influència soviètica". Evidentment, obviava la globalitat de les influències que va empènyer Orwell a denunciar en 1984 "les perversions de tot sistema antidemocràtic" i mostrar, assenyala Lozano, un "retrat asfixiant d’una societat totalitària sense fissures, modelada a partir de les seves impressions i experiències directes amb l’auge dels feixismes, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i l’estalinisme". L’esmena del traductor espanyol va fer efecte i, amb data 25 de juny de 1951, un altre censor va acceptar la publicació a condició que abans s’eliminin les al·lusions sexuals segons la traducció alemanya, que ja les matisava. Finalment, el març de 1952 es van acceptar "les supressions" i es va donar llum verda a una edició en què Destino va expurgar la novel·la a partir de l’original en anglès, i es va publicar en versió de Rafael Vázquez Zamora amb una tirada de 2.500 exemplars. No va ser fins a 1963 que es va permetre publicar l’edició íntegra, tot i que aquesta no va arribar fins al simbòlic any 1984. Destaca Lozano, que l’obra és un clàssic que "interpel·la a qualsevol generació perquè el seu missatge és perdurable i renovable, cristal·lí i polisèmic. És una carta oberta al futur que conté al seu torn el passat i el present, ja que els mals que denuncia existeixen en tots els temps històrics" i la novel·la "està terroríficament d’actualitat" davant "l’auge dels populismes i l’extrema dreta a tot el planeta [...] que sempre és sinònim de retallada de llibertats, polarització entre el nosaltres i l’ells, desplegament de violència verbal i física, censura moral i reescriptura de la història". De fet, afegeix, Orwell es va avançar sis dècades a la postveritat i les fake news, ja que a la novel·la bateja com proleferratge "les notícies espúries que el Partit repartia a les masses" (no en va, es van tornar a disparar les vendes de 1984 als EUA i Espanya amb l’arribada al poder de Trump, el rei de les fake news).

Orwell i la censura franquista

Una nova edició, amb pròleg de Margaret Atwood, commemora els 75 anys de la publicació en anglès de la vigent distopia dominada pel Gran Germà.

El més llegit