Amb ‘Carrie’ va començar tot

Sembla ser que fa anys, mentre Stephen King visitava una escola d’educació primària, un alumne va aixecar la mà i li va preguntar: "¿Alguna vegada té malsons?". Ell va estar pensatiu uns segons i després, somrient, va contestar: "No, jo us els provoco a vosaltres". I possiblement no hi ha manera més concisa que aquesta de definir el paper que King exerceix en la cultura popular. Si alguna cosa és aterridora, ell segurament ha escrit sobre això. Un pallasso assassí que canvia de forma. Una grip capaç de despoblar el planeta. Un marit armat amb una maça –sí, una maça i no una destral–, disposat a aixafar el cervell a la seva dona. Vampirs, gossos rabiosos, nens posseïts i altres coses que, sí, s’instal·len en el nostre inconscient i s’hi queden. I poques de les imatges evocades a les seves pàgines són tan pertorbadores com aquesta: litres de sang de porc cauen sobre la reina del ball de graduació i la cobreixen de vermell; la metàfora perfecta del terror que l’adolescència i l’institut són capaços de provocar, i potser el moment més memorable de Carrie, primer llibre que King va publicar i, per tant, inici d’una de les carreres literàries més famoses i prolífiques que existeixen: unes 70 novel·les que han venut en total més de 500 milions d’exemplars, i moltes de les quals han sigut adaptades al cine més d’una vegada. Ahir Carrie va complir 50 anys. Sens dubte, la maduresa ha tractat el llibre, la influència del qual és reconeguda unànimement, molt millor del que la pubertat va tractar la seva protagonista. Torturada per la fanàtica religiosa que té per mare, furiosament humiliada per la resta d’estudiants i el conjunt de la ciutat, Carrie es transforma en un àngel de destrucció al descobrir la seva set de venjança i els seus poders telecinèsics. La jove, en efecte, és malvada, però això no li impedeix provocar una malèvola alegria al lector mentre desferma la seva ira. És en bona mesura gràcies a això que al seu dia es va convertir en icona cultural igual que altres àngels i dimonis creats posteriorment per King com Pennywise, Annie Wilkes, Jack Torrance i Andy Dufresne. Curiosamente, el personatge va estar extremadament a prop de no existir: l’escriptor encara no havia completat el primer tractament de la novel·la quan va decidir llençar-la a les escombraries, i allà s’hauria quedat si no fos perquè la seva dona, Tabitha, va rescatar les pàgines i el va persuadir perquè l’acabés. King havia comptat amb diverses fonts d’inspiració per escriure-la. La primera, un article que havia llegit en el qual es documentaven casos de telecinèsi en dones adolescents que acabaven de tenir la menstruació; la segona, una escena que la seva ment havia creat temps enrere, quan netejava un dels vestidors femenins de l’escola en què treballava com a bidell: mentre es dutxa, una noia descobreix terroritzada que té la regla, i és agressivament ridiculitzada per les altres joves; la tercera, dues nenes de classe baixa amb qui havia compartit classe en la infància, i que havien acabat molt malament a conseqüència de les burles i el menyspreu de què havien sigut objecte. Va aconseguir vendre el manuscrit als 26 anys, mentre treballava com a professor d’institut. Tensió dramàtica Carrie té 272 pàgines, que primer estableixen una espessa atmosfera d’amenaça i després van augmentant la tensió dramàtica de camí cap a un final absolutament explosiu. És un llibre potser no tan esfereïdor com altres del seu autor, com Cujo o Cementiri d’animals però sí més que la d’altra banda excel·lent pel·lícula homònima que Brian De Palma va dirigir el 1976 basant-se en aquest i, per descomptat, que la fallida adaptació cinematogràfica protagonitzada per Chloë Grace Moretz i Julianne Moore el 2013. Gràcies a l’èxit de vendes que va acabar obtenint amb el pas dels mesos, King va ser capaç de publicar ni més ni menys que sis novel·les més en sis anys –El misterio de Salem’s Lot, El resplandor, Rabia, La danza de la muerte, La larga marcha i La zona morta–, i en aquell període va transformar la literatura de terror per sempre gràcies a la seva habilitat per trobar allò monstruós en escenaris que formaven part de la quotidianitat del seu públic en lloc de buscar-lo en èpoques passades i castells gòtics, i per exposar mentrestant les misèries domèstiques, socials i culturals que assolaven el seu país. Carrie parla del bullying normalitzat i de la por de la feminitat; El resplandor de la destrucció de la família i les addiccions; Eso (It) de racisme, homofòbia i, en general –com a bona part de la seva obra–, del mal que nia en les petites comunitats. Mig segle després, la rellevància de King és tan indiscutible com enverinat continua sent el debat sobre si la seva obra mereix ser considerada veritable art i, en aquest sentit, ell mateix ha donat arguments als seus detractors no únicament al guanyar molta popularitat i també molts diners cultivant un dels gèneres més injuriats de l’àmbit literari sinó també descrivint el seu propi treball com l’equivalent "d’un Big Mac i una ració gran de patates del McDonald’s". A King se’l sol acusar de ser pretensiós, de tenir un estil trillat i manejar la seva limitada prosa amb monotonia. És cert, a més, que alguns dels seus llibres són massa llargs, i que de vegades fa la sensació de no saber com resoldre les seves històries. Però ni això ni les dosis de material oblidable que ha produït al llarg dels anys –una cosa que d’altra banda és inevitable si es té en compte la seva fecunditat creativa–, haurien d’ocultar l’evidència: que King és un narrador formidable, dotat d’una imaginació difícil d’igualar i capaç de transmetre una energia contagiosa. Quan algú llegeix la primera pàgina d’una de les seves obres, ja no li queda més remei que continuar llegint i llegint, dia i nit, fins a arribar a l’última. ¿Com no ha de ser un artista algú capaç de causar aquest efecte en la gent.

Amb ‘Carrie’ va començar tot

Tal dia com ahir de fa 50 anys, Stephen King va publicar la seva primera novel·la, ‘Carrie’, inici d’una de les carreres literàries més famoses, prolífiques i influents que existeixen.

El més llegit