Els mitjons de Cugat i Puntí

Un 15 de març de 1989, davant un televisor color caoba i marca Grundig, vaig decidir que sempre portaria mitjons vermells. Jo llavors tenia vuit anys i l’albirament d’aquest individu de gairebé 90, amb el seu vestit de ratlla diplomàtica, el seu perruquí platejat i aquell penjoll de Crist (regal de Dalí, va dir) va ser una cosa així com una versió geriàtrica de quan els nens anglesos van veure Bowie interpretar Starman a Top of the Pops. "¿Qui és el senyor dels mitjons vermells?", els vaig preguntar als meus pares. Volia saber qui era aquell individu que, amb una pipa apagada als llavis, explicava la seva amistat amb Sinatra, amb mafiosos de Chicago, amb Rita Hayworth. "Xavier Cugat. És molt famós, però crec que s’inventa coses", va dir la meva mare. Jo, que ja llavors volia ser escriptor i acariciava la glòria literària en els Jocs Florals, vaig contestar: "¡Però això és encara millor!". Em semblava al·lucinant aquella capacitat per al detall que acoloreix (i fa versemblant) l’anècdota fictícia. No sé què estava fent Jordi Puntí quan TVE va emetre aquella entrevista. Sí que sé que li fascinava el Rolls Royce daurat i amb matrícula Cugat a les portes del Ritz i també que havia sigut un nen tan entusiasta com jo: s’explica que va arribar a trucar a casa de Maradona per desitjar-li una ràpida recuperació i que de vegades s’asseia davant un pòster del Camp Nou i radiava partits imaginaris (potser allà va entrenar el seu múscul fabulador). També sé que ell és l’única persona del país més obsessionada que jo amb Cugat: li ha dedicat més d’una dècada a l’estudi del personatge. Pretenia acostar-se a ell biogràficament, però, ¿com redactar les memòries d’un tipus que reescrivia tan fantasiosament la seva pròpia vida? Aviat, Puntí em va comentar que, en algun punt el llibre, es contagiaria de l’eufòria fantasiosa de Cugie i que la ficció s’apoderaria del relat. El resultat és Confeti, premi Sant Jordi 2023. I el primer encert és el títol: ¿de quina altra manera podria sintetitzar-se la fama, colorista i celebrada en el vol d’ascens, melancòlica i molesta quan ha caigut? Confeti parla del personatge, però fent-ho ens parla del segle (Cugat va néixer l’1 de gener de 1900). És prodigiós com a mesura que el seu protagonista afegeix estils en la seva orquestra, l’autor fa el mateix ("contorsions literàries", li diu) amb els recursos de composició i estil de la novel·la. És un llibre magnífic sobre la tirania de la felicitat, l’esclavitud del personatge creat i la fina línia entre realitat i ficció, i de com aquesta de vegades ens serveix perquè el dolorós sigui més tolerable. Som "joguines de l’atzar" i només intentem donar sentit als seus capricis. Tropical erudició musical És el narrador mentider de Barry Lyndon i el narrador testimoni (i també l’estil elegant) d’El gran Gatsby, però també la tropical erudició musical de Els reis del mambo toquen cançons d’amor i el ritme saborós de Tres tristes tigres. Tota la novel·la és polida i magnífica. I l’últim tram agredolç de la vida de Cugat, quan Puntí es posa a inventar el seu ocàs, és magistral. De fet, aconsegueix que llegir la novel·la s’assembli a viure la vida de Cugat: ballar a casa en mitjons (vermells, en el meu cas, perquè vaig complir la meva promesa infantil) i somrient durant molt temps, fins que, enmig de Begin the Beguine l’ungla del peu impacta amb la pota d’una taula i continues ballant, amb un somriure gelat que dissimula el mal del cop i la vergonya d’existir. I això, tot i que trist, és encara més vitalista. Perquè al cap i a la fi: "It’s showtime, baby!.

El més llegit