"Vam ser explotats i convertits en bocs expiatoris"

Durant els seus dos anys com el duo Milli Vanilli, Fab Morvan i l’alemany Rob Pilatus van tocar el cel. Les seves cançons van arribar al número més alt de les llistes d’èxits, i el 1990 van guanyar el Grammy al Millor Artista Nou. Al cap de poc es va descobrir que no eren ells que cantaven els temes del seu àlbum All or Nothing (1988); el productor Frank Farian els va contractar només perquè moguessin cossos i llavis. Van tornar el premi i el món els va girar l’esquena. El biopic Milli Vanilli: Girl you know it’s true relata la seva història. En part que, en tota la història del pop, ningú més ha caigut tan brutalment en desgràcia com el Rob i jo. Se’ns va convertir en dimonis, i en un acudit errant. La gent es reunia als carrers per cremar els nostres discos, i alguns advocats van ensumar el negoci i van reclutar persones que volguessin unir-se a una demanda col·lectiva contra nosaltres, els van convèncer perquè diguessin que la seva vida havia quedat destruïda perquè els Milli Vanilli en realitat no cantaven. Va ser tot un espectacle. Jo era molt jove, no tenia ni representant ni advocat. El contracte que Frank Farian ens va posar sobre la taula estava en alemany i m’era impossible llegir-lo; Rob va revisar les dues primeres pàgines i vam decidir firmar-lo temptats per la promesa de l’èxit. Se’ns va donar un avançament que, tot i que era molt modest, per a dos xavals que no tenien res com nosaltres era moltíssim, i després se’ns van donar altres avançaments. I després d’això el Frank ens va dir que no cantaríem. Ens hi vam intentar negar, però ja estàvem atrapats pel contracte. A partir de llavors vam ser explotats pels voltors de la indústria musical, i després convertits en bocs expiatoris. No. No érem innocents, però sí dues peces molt petites en una enorme màquina de fer diners. Somiàvem triomfar en la música, i vam ser seduïts per l’estil de vida i l’atenció que Milli Vanilli ens va donar. Quan pujàvem a l’escenari, desenes de milers de fans cridaven els nostres noms, i tot aquest amor era com una droga. I la resta del temps passejàvem en limusina i ens allotjàvem en hotels luxosos, era una vida de somni. Sí, però els vam perdre durant la nostra disputa legal amb Farian, que immediatament va deixar de pagar-nos res malgrat que tant ell com les discogràfiques van continuar guanyant molts diners amb nosaltres. Al llarg dels anys, cada cert temps sortia un recopilatori titulat El millor de Milli Vanilli o alguna cosa per l’estil, i mai vaig rebre un sol cèntim per això tot i que el meu rostre fos a la portada. Vaig haver de tornar a començar de zero, com a professor de francès. Per descomptat, i per això la gent jove no deixa de preguntar-me: "¿I quin va ser realment el problema?". Fa tres dècades ens van crucificar per fer el mateix, la sincronització labial, gràcies a la qual milers d’influencers són celebrats avui a Instagram i TikTok. I moltes de les estrelles musicals actuals canten fatal i recorren a l’Autotune per dissimular les seves carències vocals, i a ningú li sembla malament. En els concerts de pop l’atenció se centra en l’espectacle visual més que en les veus. I, tot i que la música no era nostra, el Rob i jo aportàvem una personalitat increïble a Milli Vanilli. No vull dir que fóssim uns pioners, però, si hagués passat avui, tot hauria sigut diferent, també perquè hauríem tingut la possibilitat d’utilitzar les xarxes socials per explicar la nostra versió. Hauria sigut molt menys traumàtic. El Rob era com un germà per mi i, quan va morir, una part de mi també ho va fer. Ell va ser un fill adoptat, i va créixer amb un forat al cor perquè sentia que els seus pares adoptius no l’estimaven de veritat. L’èxit de Milli Vanilli li va donar l’amor que tant anhelava, però, després del rebuig dels fans, el forat al cor va tornar a obrir-se i es va fer més gran. Se sentia destruït i no tenia cap esperança en el futur. Per a mi, parlar ara de tot allò és com una manera de retre-li un homenatge. Em sento afortunat per continuar viu. Al principi amb prou feines sortia de casa, i quan ho feia em camuflava amb barret i ulleres; si sentia un riure, pensava que es burlaven de mi. Jo també em vaig refugiar en les drogues i l’alcohol, però vaig aconseguir deixar-ho i canviar la meva vida, gràcies a la música. Durant anys em va ser gairebé impossible veure els vells videoclips de Milli Vanilli i escoltar-ne les cançons, però, deu fer-ne uns 15, em van proposar que les interpretés en viu. Primer vaig declinar l’oferta, però després vaig decidir adaptar-les al meu propi estil vocal i fer-me-les meves. Així vaig recuperar el respecte cap a mi mateix, i avui continuo cantant-les juntament amb les que jo he compost. No, va sortir de la meva vida fa molt, i mai vaig esperar una disculpa seva, malgrat com es va beneficiar a costa nostra. Estic segur que, fins al dia de la seva mort, mai va sentir que ens hagués fet res de dolent. I que, amb l’escàndol, tant ell com altres executius musicals van pensar que desapareixeríem del mapa per sempre. Però continuo aquí. I no guardo rancor a ningú.

El més llegit