"Quan era un nen deien: ‘Al reggaeton li queda un any’. I n’han passat més de 30"

Molt bé, excel·lent. Vaig prendre un temps per aprendre a ser pare [va tenir un fill fa dos anys] i per reflexionar. Era supernecessari en la meva vida. Hem fet molt pel gènere, per Colòmbia, i crec que és el moment novament. De tota manera, no sé si vaig marxar, perquè hi havia maneres de continuar connectant amb el públic. Però, sí, ara torno al camp a jugar. Començo una nova etapa. Òbviament, quan començava volia fama, reconeixement, l’èxit que ve amb els diners... Vaig ser pare, en un moment que vaig tenir Covid, que gairebé em mata, i això va fer que el que abans no m’importava ara sigui una gran prioritat: la salut, la meva família. En la música, no desitjo tant les coses, no he de demostrar al món que he aconseguit coses grans. He aportat molt a la cultura en l’àmbit mundial, a la música en espanyol, a què s’hagin obert portes, a treure aquest estereotip que hi havia. Aquesta mentalitat que quan es feia un crossover els artistes llatins havien de cantar en anglès. Jo sempre vaig ser contundent, dient ‘ho farem en espanyol’. Tot i que això demorés més el procés. En el moment més difícil de la meva carrera, fa dos anys, que vaig topar amb dues situacions incòmodes en l’àmbit musical i amb errors que vaig cometre, no vaig tornar a caure en depressió ni en ansietat. Va coincidir amb el naixement del meu fill. Vaig ser molt organitzat amb la medicació, i amb l’esport, que és vital, m’ajuda a tenir més control. I meditació, lectura, un bon pòdcast, una bona pel·lícula... En el cas de Quevedo, de Saiko, artistes que admiro moltíssim, no sé si va ser tan ràpid. Però si el cop és de la nit al dia per a la salut mental és totalment tòxic i difícil. Passar de ser a l’ombra a ser en els focus, que qualsevol moviment que facis et pot costar molt, que et puguin criticar, perdre la teva intimitat... Entenc Quevedo, per a la salut mental les coses no estan gens fàcils. En el meu cas, vaig necessitar diversos anys, em vaig anar acostumant al sistema. Avui hi ha molt més impacte per les xarxes socials. I les crítiques o l’amor sempre se sentiran més. Ara tinc música de sobres, música que vaig fer sense cap pressió, per disfrutar, com en els vells temps, com quan començava a ser artista, que tot era més orgànic, natural, menys pensant per al negoci. De fet, no pensava en el negoci, sinó en disfrutar i fer música. I això va ser el que em va portar a tenir èxit. En aquesta etapa de la meva carrera estic aplicant la mateixa fórmula amb què vaig començar, fer música amb la qual em senti feliç, còmode, que senti que estic aportant una cosa nova, refrescant, però que es mantingui real i genuïna a com soc. Vibras és una cosa que mai serà repetida, són etapes de la vida. És un àlbum massa sofisticat dins del reggaeton. És una cosa que no torna a passar, la inspiració que hi havia en aquell moment, les col·laboracions, el timming, tenir Rosalía en Brillo quan Rosalía no era tan coneguda, tenir Carla Morrison, que tornés Tainy als camps musicals junt amb Sky Rompiendo... És un àlbum molt exquisit. La música que faig ara és una reconnexió amb la meva essència, de molt abans de Vibras. Serà molt més digerible per als meus fans i les noves generacions, i després tornaré a una fase molt més experimental. Ja tornaré amb les meves bogeries, com és l’àlbum amb Ed Sheeran, de 20 cançons, que tenim allà guardat per estratègia i els canvis de cada un. Aquest sí que pot ser com Vibras. Un del Regne Unit, un colombià, amb producció de Fred Again... Una trobada de dos mons brutal. Sabia que hi havia un risc. Soc dels pocs artistes que és una marca. Hem tocat diferents àmbits fora de la música, en la moda, l’art, hem fet un àlbum amb Murakami [Colores], i són molts anys de carrera... He estat fora dos anys després de molts anys d’èxit i, tot i que en la música tot corre molt ràpid i òbviament és un risc, el nom de J Balvin té molt pes com per desaparèixer. Va ser difícil la decisió, però havia de fer-ho per la meva pau mental, el meu benestar, i vaig posar en la balança què era més important, si la feina o la persona. I gràcies a Déu no afectarà la meva vida econòmicament perquè hem treballat molt per a això. Quan vaig desaparèixer del públic vaig continuar fent shows per Europa, Austràlia, Àsia... Potser per al mercat llatí no estava, però sí en l’àmbit global, en què vaig continuar portant el reggaeton a llocs on normalment no arriba. Ho vaig aprendre aquests anys. En la vida, no només a nivell professional, hi ha moltes relacions que no es fan de cor. Un no hauria d’esperar que la gent es comporti així. Fas una cosa des del carinyo i, dins de la ingenuïtat, esperes que se’t torni aquest carinyo. I no passa. No li dono la culpa als altres. Jo ho he permès. Moltes vegades he sigut més amic d’ells que ells de mi. Les amistats no haurien de ser incertesa, sinó seguretat. Absolutament. Quan escoltava Daddy Yankee de nen i ja deien: ‘al reggaeton li queda un any’. I han passat més de 30. Em fa gràcia quan diuen que és l’últim any del reggaeton. Els números parlen per si sols. Jo, que durant any i mig no he tret música, no he sortit del top 50 dels més escoltats. Allà vaig entendre que soc una marca, que el catàleg segueix funcionant. És possible que tornem a ser el més escoltat en l’àmbit mundial. És simplement continuar jugant al camp, escalfar i fer gols. I aconseguir la copa.

"Quan era un nen deien: ‘Al reggaeton li queda un any’. I n’han passat més de 30"

Després d’un temps allunyat de tot, ¿com es troba?

El més llegit