25 anys vivint a‘Matrix’

La fascinació de l’ésser humà davant les capacitats aparentment il·limitades de la intel·ligència artificial ve de lluny, fins a l’extrem que Ramon Llull ja va plantejar al segle XIII que el raonament es podia implementar en un artefacte mecànic, l’Ars Magna. El terme intel·ligència artificial tal com el coneixem ara, va ser encunyat el 1956 pel matemàtic John McCarthy en la històrica conferència de Dartmouth, destinada a aclarir i unificar conceptes sobre el que llavors només es coneixia com a "màquines pensants". Així que la reflexió sobre els límits de les intel·ligències artificials no és un fenomen sorgit avui, tot i que, certament, les sorprenents prestacions d’aplicacions com ChatGPT, Dall-E i Sora, han avivat el debat sobre les seves virtuts, els seus límits i, per descomptat, els seus perills. La literatura i la ficció audiovisual, sempre atentes a les inquietuds socials, han observat la intel·ligència artificial amb recel, potser perquè no se li entreveuen límits: des d’El Gòlem novel·la de 1915 de Gustav Meyrink basada en una llegenda jueva sobre un ésser d’argila creat artificialment per un cabalista; fins i tot 2001: una odissea de l’espai (Stanley Kubrick, 1968), en què una intel·ligència artificial paranoica –Hal 9000– planeja eliminar tota la tripulació d’una nau espacial. Més que acostar-se a l’utopisme de la bondat sintètica de la IA, que també, la (ciència) ficció ha posat més el focus en el temor humà davant una hipotètica revolta de robots o màquines pensants que, assolida l’autoconsciència, ens considerin totalment prescindibles i acabin dominant la Terra. En efecte, aquesta mateixa apocalipsi causada pel despietat sistema informàtic Skynet a Terminator (James Cameron, 1984); i el dels robots cylons a la sèrie Battlestar Galactica (2004), en guerra amb els humans per aconseguir la seva llibertat. El 1999, any d’atmosfera arcana per la seva condició de final de mil·lenni, van sovintejar les pel·lícules que, més enllà de la por al final dels temps, van voler mirar al futur i reflexionar sobre qüestions com la intel·ligència artificial, la realitat virtual, la hiperconnectivitat i la possibilitat d’estar vivint en un món digital simulat, com ExistenZ de David Cronenberg; Dark City d’Alex Proyas, i Nivell 13 de Josef Rusnak. Hi va haver un quart títol, no obstant, que va aglutinar totes aquestes qüestions en un sorprenent artefacte visual, tecnològic i filosòfic que avui, 25 anys després de la seva estrena, el 31 de març als EUA (23 de juny a Espanya), es mostra tant o més vigent que mai: Matrix de les germanes Lana i Lili Wachowski. Neo, l’alliberador La pel·lícula, ho recordaran, relatava els avatars d’un hacker Neo (Keanu Reeves), en el seu intent de liderar un grup de rebels contra un sistema d’intel·ligència artificial que domina la Terra i que ha convertit els humans en aliment per a les màquines, mentre els manté vius en una simulació anomenada Matrix. Neo vivia, sense saber-ho, al món virtual creat per les màquines, i els rebels, encapçalats per Morfeu (Laurence Fishburne) i Trinity (Carrie-Anne Moss), l’havien de convèncer que s’unís a la seva causa en aquella ja llegendària elecció entre la píndola blava i la píndola vermella, això és, entre seguir en l’agradable ignorància de la il·lusió o conèixer la crua veritat de l’apocalipsi. El film de les Wachowski –llavors encara Larry i Andy Wachowski, abans de canviar d’identitat sexual el 2003 i el 2016, respectivament– donaria peu a una fascinant narrativa transmèdia en forma de tres seqüeles –l’última estrenada el 2021–, així com diversos curtmetratges, videojocs, còmics i figures de joguina tipus Funko. Només la primera entrega de Matrix, amb un pressupost de 363 milions de dòlars, va recaptar més de 1.600 milions. Reflexions filosòfiques Matrix, i les seves seqüeles, va generar una mitologia pròpia, estranyament complexa per tractar-se d’una franquícia de Hollywood, revolucionària en el visual i carregada d’ambicioses reflexions filosòfiques amb base en el mite de la caverna de Plató i ramificacions cap al racionalisme de Descartes, la teoria de la simulació de Baudrillard i la revolució marxista mateixa. Un mecanisme que semblava vingut del futur i que, lògicament, s’acabaria convertint en fenomen sociocultural per a gaudi dels teòrics de la postmodernitat, doncs, a més dels seus foscos apunts filosòfics i de paranoia tecnològica, Matrix era un suculent pastitx pop d’estètica ciberpunk, atapeït de gavardines de cuir negre i ulleres de sol dels noranta, que rendia homenatge a l’anime i al cine d’arts marcials, i que s’envoltava d’una banda sonora de metall i techno d’alt voltatge. Conceptes angulars de Matrix com la intel·ligència artificial, la hiperconnectivitat i la realitat virtual formen avui part indissociable de la nostra vida quotidiana present i futura, quan avenços tecnològics destinats en principi a fer més fàcils les tasques diàries: ja saben, la robòtica, la realitat augmentada, els cotxes autònoms, el blockchain, les impressores 3D, l’internet de les coses i, per descomptat, la infinita col·lecció de revolucionàries aplicacions d’IA vinculades a la medicina, l’educació i la creació de tota mena de textos, imatges i vídeos amb un simple espetec de dits. Però fins i tot hipòtesis abstractes, gairebé esotèriques, com la de la simulació –és a dir, la possibilitat que la realitat sigui un mer miratge virtual–, proposades des de l’Antiga Grècia per Parmènides i Plató, s’han anat ampliant en les últimes dècades a través de filòsofs com Nick Bostrom, de la Universitat d’Oxford, que el 2003 va formular la (molt) controvertida hipòtesi que existia una "probabilitat significativa" que estiguem vivint en un univers creat per una civilització posthumana, la tecnologia de la qual seria tan sofisticada que les simulacions serien "indistingibles" de la realitat. Humà-màquina Un altre aspecte crucial de l’univers Matrix com la interconnexió física entre home i màquina, adquireix avui, el 2024, més rellevància que mai. La fabulosa sèrie Separación (Severance) d’Apple TV+, imaginava un món en què la vida laboral i la personal es troben totalment separades gràcies a un xip al cervell, la qual cosa pot sonar a elucubració a l’estil Black Mirror si no fos perquè el 2022 l’empresa australiana Synchron va anunciar el seu primer implant neuronal a un humà afectat d’ELA amb l’objectiu de permetre-li navegar per internet o comunicar-se amb missatges de text només amb la ment. Un propòsit similar al que persegueix, també, l’empresa Neuralink, propietat d’Elon Musk, que la setmana passada va informar que un jove tetraplègic a qui se li havia implantat un xip cerebral no només era capaç de controlar el ratolí amb el simple poder del pensament, sinó ordenar telepàticament jugades d’escacs. "És com utilitzar la força [de Star Wars]. Ha canviat la meva vida", va afirmar el jove. Certament, i vist així, és possible que ja visquem tots a Matrix. ‘Matrix reloaded’ 2003 Lana i Lilly Wachowski ‘Matrix revolutions’ 2003 Lana i Lilly Wachowski ‘Animatrix’ (curts animats) 2003 Diversos directors ‘Matrix resurrections’ 2021 Lana Wachowski ‘Matrix' 1999 Lana i Lilly Wachowski

25 anys vivint a‘Matrix’

Vermella o blava

El gran clàssic de la ciència-ficció distòpica compleix demà un quart de segle més vigent que mai en la seva visionària reflexió sobre la intel·ligència artificial, la realitat virtual, la hiperconnectivitat i la simulació.

El més llegit