El 2024 és com el dilluns d’‘El club de los cinco’

S’han complert 40 anys des del 24 de març del 1984, el dia en què s’ambienta la (llegendària) pel·lícula El club de los cinco. Algunes conclusions, després de caure en aquest fet. Primera: d’ençà que es va estrenar han passat 10 anys més dels que la separaven llavors d’una pel·lícula de cine clàssic (i adolescent) com Rebel sense causa (tal com ja han passat més anys des dels discos de Nirvana que els que els separen, per exemple, dels d’Elvis). Segona: aquells mateixos anys han passat per a tots nosaltres, de manera que ens podem considerar "clàssics" (o vells). Tercera: segons la meva opinió, aquesta pel·lícula no només parla de l’ara, sinó que si llavors era una reflexió sobre l’adolescència, ara ho és sobre la humanitat en general. I m’estendré en això últim. La pel·lícula, per si el lector és massa gran o massa jove per conèixer-la, planteja la següent situació. Cinc alumnes d’un institut encaren el càstig de mantenir-se tot un matí tancats a la biblioteca del centre. Són, a més, cinc vailets molt diferents, que representen els arquetips de qualsevol escola: la princesa popular, la friqui gòtica, l’atleta, l’empollon, el delinqüent. Només tenen en comú que la gent els defineix a partir d’aquest prejudici i que han comès una falta que els condemna a avorrir-se tot un matí. El director del centre els castiga amb una cosa més: escriure una redacció que intenti respondre a la pregunta "¿Qui soc?", cosa pràcticament diabòlica perquè ningú, i encara menys un adolescent, sabria respondre-la. Des de l’inici, ens presenten els tipus de jove mitjançant el model de cotxe (i el tracte) dels seus pares quan els deixen a la porta de l’institut, absents, descurats, sobreprotectors o desenfocats: del menyspreu a la invisibilitat, de la pressió severíssima a l’excessiva comprensió. Després els torna a definir, per exemple, pels esmorzars que porten (o que no porten): una menja sushi; l’altre, menjar artesà i energètic; la de més enllà barreja cereals amb una coca-cola. Estan destinats (per classe social i caràcter) al desacord i, no obstant, es converteixen en un club: amb les hores, es discuteixen, s’acosten, acaben entenent-se. La pel·lícula planteja, també a través de la bonica estrofa de la cançó Changes, de David Bowie, que apareix en pantalla al principi, la bretxa d’incomprensió gegant entre els adults i ells. Si em sembla rabiosament actual és perquè la pel·lícula fa una cosa difícilment replicable en la vida del 2024, en un món segregat per algoritmes i bombolles d’afinitats estètiques i de tota mena. Són cinc persones diferents i, per mer contacte, es comprenen. Una cosa gairebé contracultural, avui dia. Resposta pessimista La clau, no obstant, està en el desenllaç de la història. Després de fer-se amics, un d’ells pregunta què passarà dilluns. ¿Se saludaran pels passadissos? ¿Se saltaran els seus respectius personatges, per demostrar que és possible la seva unió? La resposta, després de l’esclat de la pel·lícula, és pessimista: no. No ho faran. Es deuen a les pressions socials i al personatge creat. No mostraran debilitat o afecte per l’altre, pel diferent, en públic. Ells són adolescents i aquesta desconnexió en la diversitat és típica de l’adolescència. El problema és que ara això mateix passa moltes vegades amb els adults, que no escolten el que no volen sentir ni freqüenten ningú que no sigui com ells. Dit d’una altra manera, vivim un etern dilluns.

El més llegit